Alguna cosa està florint al nostre jardí. L’altre dia, parlant amb residents catalans a l’estranger, em deien que els costava reconèixer a distància el seu propi país. Havien de pessigar-se per adonar-se que realment, el que estava passant no era cap somni ni cap deliri. Passats molts anys de tabús i de paràlisi, a la fi els catalans sortien de l’armari, parlaven obertament de justícia i de llibertat, de decidir el futur i de la possibilitat, cada cop més tangible, de triar la independència.

En l’origen hi ha, d’una banda, el que s’ha anat congriant durant alguns anys, tampoc no gaires. Les amargors de l’Estatut del 2006 són una pota d’aquest procés llarg. Un text que ens havia de portar a un estadi superior de sobirania, al final va demostrar que Espanya rebutjava el diàleg i la negociació en allò essencial. L’altra pota seria la discriminació econòmica que patim els catalans, amb l’espoli fiscal i l’espantada d’inversions, que s’ha agreujat molt amb la crisi i que posa en perill el nostre benestar.

Les dues potes de la desafecció no ens han fet perdre fe en el país, per fortuna, però ens han allunyat molt d’Espanya. A l’entorn de l’Estatut ja s’havien produït les grans manifestacions del dret a decidir i altres moviments, que anunciaven la maduresa de la nostra societat. Però l’esclat s’ha produït quan ha arribat el moment de les consultes populars i de la manifestació del 10-J, al capdavall episodis d’un mateix cicle que va de setembre del 2009 a la primavera del 2011.

Amb aquesta primavera, tancat el cicle i tancat amb un èxit inesperat, arriba l’hora de l’emoció, de l’espera i de les pessigolles a la panxa. Som al llindar del despertar, sabem què passarà alguna cosa, que potser serà grossa i que nosaltres la veurem. És el moment del “I ara què?”, de la pressa per fundar una plataforma, una entitat transversal, un moviment cívic. Els partits polítics proven de situar-se, tot escombrant cap a casa en els comicis. Però en realitat ningú no sap què passarà.

Això, amics meus, tan sols ho sap el vent. De moment hem d’escoltar els aires, hem de vetllar per les flors que han començat a brotar, hem de tenir un peu a tot arreu i observar com es mouen les coses. Quan vingui la sacsejada forta, el que a Califòrnia en diuen The Big One, ja ho sabrem. Només cal que no ens agafi adormits; que estiguem ben desperts, a punt i amb tot l’equipatge. Només deixeu-me apuntar alguns trets sobre la tremolor grossa que marcarà la nostra primavera com a poble. A veure si m’equivoco gaire.

Serà una sacsejada cívica, o començarà com a tal. El desencadenant fort vindrà d’Espanya, que fins ara no ha faltat mai a les cites importants i sempre ha fet el que calia per ajudar-nos a volar. Els lideratges i els protagonismes seran força nous, no podran descansar en els antics. Els partits s’ho miraran amb recel i s’hi apuntaran, els majoritaris, quan la cosa demostri la seva naturalesa guanyadora. I serà ràpid, i serà del tot imprevisible.

La primavera catalana combinarà la protesta contra els dos grans greuges catalans; l’econòmic i el democràtic. Contra la injustícia de pagar les factures d’aquells que no permeten ni la nostra majoria d’edat democràtica, que veuen normal que subvencionem un estat que, no tan sols no és nostre, sinó que actua en contra nostre. A partir d’aquí, el poble acabarà decidint. Com sempre ho ha fet en situacions de pau i d’esperança, en aquelles  rares ocasions en què la llibertat ha deixat de ser una simple paraula i ha passat a ser un estil de vida.