El Primavera Sound es quedarà a Barcelona, ha dit l’alcaldessa Ada Colau, de mode genèric, tot replicant el cop de puny sobre la taula de Gabi Ruiz, codirector del festival, en advertir a l’ajuntament, en una entrevista a La Vanguardia, que, si no vol el seu “model”, marxarà a una altra ciutat, tal vegada Madrid. No és la primera vegada que el Primavera fa anar l’espantall de canviar de seu per pressionar el consistori, tot i que aquest cop el to ha estat contundent, a banda que furga en una ferida: la tesi (interessada) de la decadència barcelonina en front de l’auge de la capital de l’Estat, que el mateix Ruiz combatia emfàticament fa només uns dies a la revista Rockdelux.

El ‘modus operandi’ de Gabi Ruiz pot resultar abrupte i generar certs anticossos en l’opinió pública, i és evident que és un as en l’art de l’agit-prop a benefici, naturalment, del seu festival, portaavions de la música en directe a escala global. Però més enllà del to d’amenaça, xantatge o fanfarronada que s’hi vulgui veure, hi ha una causa precisa que explica el seu toc d’atenció: les reiterades allargues de l’ajuntament per estudiar la proposta del festival de convertir en estable el format aprovat per al 2022, és a dir, ampliat a dos caps de setmana (amb intensa programació pel mig: parlem de deu dies de concerts a sales de tota la ciutat). La posició, fins ara, de l’ajuntament, d’esperar fins després de l’edició del 2022 per parlar del 2023, no és practicable, perquè les grans gires dels artistes internacionals es comencen a programar amb molt de temps, cosa que han de saber al cantó mar de la plaça de Sant Jaume.

Però, més enllà d’un escull que, diu l’alcaldessa, podria quedar salvat si més no temporalment (de cara al 2023; no queda clar si amb caràcter permanent), s’adverteix en les paraules de Gabi Ruiz una contrarietat davant l’actitud de fons que diu haver observat en els responsables municipals. És greu l’acusació vessada a una altra entrevista, a l’ABC, quan diu, i ho repeteix, que des de l’ajuntament se li ha fet saber, literalment, que “els grans esdeveniments en el futur no tindran espai a Barcelona”. És un pronunciament que, si és verídic, i no tenim perquè dubtar de les paraules de l’entrevistat, fora bo que es formalitzés de forma pública, de manera que tots els barcelonins sabéssim amb claredat en quines mans estem.

No anem sobrats a Barcelona, a hores d’ara, d’històries d’èxit i de coses que funcionen, i entre les que són més reeixides hi ha precisament els festivals de música, que associen la ciutat a la cultura, generen ocupació en gran abundància i porten visitants intel·lectualment desperts, amb xifres d’impacte econòmic que són de domini públic. Per als fans del decreixement, així en general, potser amb les aturades pandèmiques ja n’hem tingut prou d’aquest color i fora bo que comencéssim a tornar a créixer o, si més no, a desitjar-ho, que ja seria un gran pas.

Pel que fa al Primavera, ¿és un excés que s’hi instal·li dos caps de setmana a l’any un dels esdeveniments més importants de la ciutat, un dels que més la projecta al món? I a tot això, ¿algú té una idea millor per al Parc del Fòrum, una esplanada semi-inerta al llarg de l’any, a la qual aquest festival (juntament amb el Cruïlla) dona contingut i significat? Hi ha un tractament, en certs sectors, de la idea d’espai públic en què, més que públic, sembla sagrat i intocable, com aquell terrat veïnal del qual cap veí té la clau “perquè és d’ús comú”.

El Fòrum és de tothom, però sobretot de qui tingui idees i projectes per desplegar-hi. I som en una època en què Barcelona se la juga.