La lluita que des del començament del curs escolar protagonitzen els docents de les Illes Balears no ésun simple conflicte laboral entre treballadors i administració. El PP ha qualificat la vaga indefinida, convocada pels mestres i professors, com una vaga política. Jo dic que en realitat és una vaga social perquè té el suport majoritari de l’opinió pública, té el suport de tota la comunitat educativa, i s’ha estés a les quatre illes, que normalment són compartiments estancs. No és una vaga per la reivindicació de millores salarials, és una vaga per una educació de qualitat i contra un govern immobilista i que només governa per a una majoria radical.

Des del començament de la legislatura del president Bauzá el seu govern s’ha caracteritzat per la persecució ideològica, especialment contra la llengua i cultura catalana. Per primera vegada en 25 anys es rompia el consens lingüístic i es modificava la Llei de normalització lingüística perquè el català no fos requisit per a l’accès a l’administració pública. La següent passa fou intentar fer recular el català a les escoles i la lliure elecció de llengua era l’eina triada. Però els va sortir malament. Els pares majoritàriament, tant a pública com a concertada, triaren el català com a llengua vehicular per al’ensenyament dels seus fills (més d’un 80%). La resposta de les escoles, amb la complicitat de professors i alumnes, fou una campanya de llaços quadribarrats a totes les escoles. Ara el PP tramita una llei per urgència per impedir aquests tipus de símbols a les escoles.

Aleshores va venir el decret de trilingüísme. Amb l’excusa d’introduir l’anglès a les aules es redueixen les hores de català i s’augmenten les de castellà. Pretèn ser l’estocada al model d’immersió. I tot això, amb una campanya de desprestigi dels docents, als quals des del PP s’ha acusat d’adoctrinadors i d’estar durant anys imposant una dictadura catalanista a les aules. I algun diputat del PP demana que es facin llistes negres de professors. I s’obrin expedients disciplinaris contra directors de centres de Maó per discrepar del Govern.

Tenim un govern sectari i un president que viu d’esquena a les demandes socials, que no governa pels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, sinó que governa per l’electorat d’UPyD (malgrat aquest partit no té cap implantació a Balears). Dins el propi PP comença a haver veus discrepants. El resultat d’aquesta forma de governar és un aixecament com feia anys que no vivíem, una complicitat entre professors, estudiants, pares i mares (que som quasi tota la societat) i una indignació creixent contra un govern que ni tan sols es vol seure a negociar el conflicte.

Això ha provocat un president que no s’atreveix a acudir als actes públics. Un president que no pot estar on hi ha ciutadans i ciutadanes, perquè sap que el rebutjaran. L’evolució d’aquest conflicte no sabem quin serà, però ben segur que hi haurà un abans i un després d’aquesta primavera “verda”.