El debat de política general que començarà aquest dimarts a la tarda al Parlament serà el primer sense una majoria sobiranista. O nacionalista, si emprem la terminologia habitual en els anys de la Transició. Les forces d'obediència catalana sempre havien tingut una majoria, més o menys estreta, des del moment inicial del pujolisme fins als anys del procés, passant pels executius tripartits. Encara que no fossin aquestes majories les que s'articulessin en el Govern. Això ara és passat.
El president Illa tindrà al davant un hemicicle on el partit que li dona suport, el PSC, és tan sols la minoria majoritària, lluny dels 68 escons de l'absoluta. Existeix la possibilitat que el bloc sobiranista pugui provocar alguna derrota del Govern. El debat sobre el finançament singular està ben viu i Salvador Illa es mou fent equilibris entre la lleialtat expressada a l'acord amb ERC i la pressió tant de la dreta espanyola com de barons del PSOE, manifestada de manera abrupta divendres passat pel president de Castella-la Manxa.
Malgrat la minoria de la base parlamentària de l'executiu, pocs presidents han arribat al debat de política general amb una sensació de relativa comoditat com és el cas del líder socialista. Illa té al davant un bloc sobiranista que continua barallat, amb una ERC que està en plena fase de redefinició mentre compta els dies de cara al congrés que ha de dirimir el lideratge intern.
Junts, per la seva banda, va anunciar fa uns dies que mentre la llei d'amnistia no s'apliqui amb tota la seva efectivitat, ha renunciat a la figura de cap de l'oposició. El gest vol mostrar que la política catalana, amb Carles Puigdemont encara a Waterloo, no ha recuperat la plena normalitat. Però el moviment de Junts pot ser contraproduent pel partit, que celebra un congrés a finals d'aquest mes, i contribuir a solidificar la posició del president de la Generalitat.
Així, mentre ERC es redefineix i Junts renuncia a la figura de cap de l'oposició, el president Illa contempla amb relativa tranquil·litat l'escenari immediat, que li pot acabar atorgant el patrimoni de la "normalitat". Perquè el que és innegable és que les eleccions i la investidura del líder del PSC han creat una nova realitat política. I davant d'aquest nou paisatge, el sobiranisme no pot desaprofitar cap oportunitat institucional.
Hi ha el risc que l'independentisme acabi caient en un parany urdit per ell mateix, com seria la consolidació de dos plans paral·lels. D'una banda, un president que es troba còmode actuant amb un perfil suau i conciliador, convertint el que és una feblesa de partida -la seva majoria insuficient- en un senyal de fortalesa. De l'altra, un sobiranisme amb poc sòl quan no dramatitza l'excepcionalitat. A vegades, estar en minoria fa que un govern eviti errors. I una oposició que no acaba d'entendre el que ha passat -potser caldria recordar el PSC de bona part dels anys pujolistes?- i es despreocupa de la centralitat pot estar condemnada a romandre-hi, a l'oposició.