Una banderola publicitària penja d'un fanal, forma part d'una campanya publicitària institucional: 40 anys del Parlament (1980-2020). Un lema crida l'atenció: 40 anys de Parlament en llibertat. Depenent de les idees i conviccions de cadascú potser grinyolarà molt, poc o gens. Potser semblarà inacceptable, o no. Aquesta imatge comença a circular en tuits i retuits de càrrecs i alts càrrecs de Junts per Catalunya. Ho utilitzen per criticar al President del Parlament i a ERC per la seva actitud a favor del diàleg, per obviar la condemna a Carme Forcadell... Un episodi més de la lluita entre aquests partits que comparteixen govern, però també se'l disputen.

Aquesta banderola no s'havia penjat enlloc. No existia. Sembla que va ser una proposta que no es va arribar a desenvolupar. Hauria estat força senzill de comprovar. Seria sempre una bona pràctica fer aquesta comprovació abans d'iniciar una crítica a un missatge que no existeix, abans d'activar una crítica que vol ser un atac. A vegades parlem de "primer preguntar i després disparar, o del primer disparar i després preguntar... En aquest tipus de casos es dispara i no es pregunta. Hi ha qui ho atribuirà a les xarxes socials, a Twitter, a deixar-se portar, les inèrcies... Són càrrecs electes o per designació, formen part del municipalisme, del govern de Catalunya, de l'equip del president Torra... També hi participen altres persones, no costa gaire que aquestes boles es facin grosses. No és un problema de Twitter. No ens podem excusar en Twitter. El problema és greu i està en un altre lloc.

El problema està en una manera de fer política, dins i fora de les institucions, que té com un dels seus fonaments l'atac. Un atac amb raons o sense. Aquest problema no és propi d'un únic partit, podíem dir que és un mal dels partits polítics, de la manera de fer partidista. Aquella manera de fer que posa per davant de tot els interessos de partit propis. Junts per Catalunya ho practica però també ho pateix. Partim d'aquest cas que és il·lustratiu i recent. Però en podríem buscar d'altres amb altres víctimes i altres responsables.

El problema en aquest tipus de casos és el partidisme. No és el desconeixement. Hi pot haver desconeixement, però si és així només cal resoldre'l. No és ni impossible, ni molt difícil de fer. Sempre es pot resoldre. Algunes de les persones que participen en aquests atacs, a més, per la seva situació professional, pel seu càrrec, tenen més recursos que la mitja de la població per fer-ho. Si no ho fan és perquè no preocupa el desconeixement, interessa atacar. No es pregunta i després es dispara depenent de la resposta. No, no es pregunta i directament es dispara. Ni es fa després la pregunta i si cal s'esmena. No, directament es dispara quan es considera que hi ha una bona ocasió per fer-ho.

Caldria defensar i promoure allò que podem anomenar "principi de generositat", també hi ha qui parla de "principi de caritat". En l'àmbit de la filosofia, de la lògica, es presenta de diferents maneres aquest principi. Pel que aquí ens ocupa i ens preocupa podem definir-lo d'aquesta manera: el principi de generositat planteja que tota afirmació o acció hauria de ser interpretada des del reconeixement de la racionalitat de qui la fa, en cas que ens generi dubtes caldria resoldre'ls abans de respondre, criticar o atacar.

El "principi de generositat" té objectius clars, busca contribuir a la convivència, al diàleg, a la discussió, a la comprensió. No es tracta de negar les diferències, ni els conflictes. Aquesta generositat busca que puguem debatre, confrontar si cal, les nostres diferències des del joc net. El joc brut no aporta res a una manera democràtica d'entendre el conflicte. Fer dir a l'altra part allò que no diu és joc brut. Atribuir a l'altra part accions que no ha fet és joc brut. Allò que ens separa, que ens diferencia, fins i tot que ens enfronta, necessitem poder-ho tractar constructivament.

Per poder fer efectiu un "principi de generositat" cal tenir clar que totes les maneres de guanyar no són vàlides; que una societat es debilita quan una mentida passa per veritat encara que això convingui a la nostra opció; que una societat s'enforteix quan fem passar la veritat dels fets per davant dels nostres interessos partidistes... El "principi de generositat" per poder existir necessita un reconeixement de les altres opcions que no són les nostres, que no compartim, que no acceptem... Però cal tenir clar que sense aquesta generositat no hi haurà enfortiment de tot allò que contribueix a una societat de convivència, democràtica, diversa i plural.

El setembre de l'any passat, ara farà un any, començava aquestes col·laboracions a NacióDigital amb un elogi de la conflictivitat. Sense conflicte no hi pot haver convivència. Podríem parlar del "principi del conflicte". No hi ha conflicte que contribueixi a la convivència si no incorpora el "principi de generositat". Aquest curs que comença està ple de grans reptes. Als que ja teníem hem afegit una pandèmia que ens fa present altres crisis que semblem no voler assumir (ecològica, cures...). Esperem que el "principi de generositat" ens ajudi a fer front a aquestes crisis, les nostres diferències (siguin quines siguin) no poden ser un problema que les faci encara més greus.