Fiar-se, des de Catalunya, de les esquerres espanyoles és d’una innocència extrema. Indica que molts catalans continuen atrapats en un conjunt de prejudicis que els mantenen lligats de peus i mans a la política espanyolista, en detriment d’una veritable política nacional, lliure i democràtica, és a dir, al servei de la societat catalana i de la seva gent.

L’episodi de Podem i el suposat “racisme català” derivat de la voluntat d’administrar els processos migratoris n’és el darrer exemple. El que està reclamant mig món, si ho demana la societat catalana, al parer d’una part de l’esquerra espanyola, és racisme. No importa que ho reclamin Junts i ERC, i que, a més, ho hagi d’administrar el PSC. És racisme perquè ho diuen ells i punt. La banal afirmació expressa la superioritat moral d’una determinada esquerra que, relligada amb l’espanyolisme, resulta insuportable.

No fiar-se’n no vol dir, però, no negociar-hi quan convingui. En aquesta ocasió el PSOE, almenys formalment, ha hagut de jugar a favor dels interessos de Catalunya, i que duri. Tot depèn de la força política de Catalunya, perquè si el PSOE no necessités l’aliança amb els partits catalans per mantenir-se al govern de l’Estat podria estar dient el mateix que Podem sense cap escrúpol. Sé que els catalans tenim memòria política de peix, però fins i tot acceptant-ho, costa no tenir present què va fer i dir el PSOE i el mateix PSC respecte de l’aplicació del 155.

I és que la política catalanista en general, i l’independentisme en particular, tenen una tendència quasi patològica a viure instal·lats en una mena de presentisme força limitador. Presentisme vol dir mirar-se obsessivament cada detall del present sense encaixar-lo en l’experiència acumulada. Significa obviar el que la història ens ensenya.

El presentisme polític català, òbviament, agarrota els partits sobiranistes i frustra dia sí i dia també la societat catalana. Potser seria hora que el sobiranisme consolidés una mena de compendi de preceptes bàsics. Un, per exemple, podria dir: fiar-se per sistema de l’esquerra espanyola és un error.

Només cal recordar el 155. En aquell temps jo exercia de delegat del Govern de Catalunya a Madrid. Vaig aparèixer en la primera llista de destituïts pel 155. L’alt càrrec del PSOE que m’hi va incloure, d’acord amb el PP, m’havia assegurat dos dies abans que ells mai avalarien l’estratègia del PP. Òbviament, no me l’havia cregut, perquè era perfectament conscient de la història del PSOE envers Catalunya. Ni el PSOE ni cap esquerra espanyola, en general, no han jugat mai a favor dels drets nacionals i democràtics de Catalunya.

La història ens ho diu de manera clara: l’esquerra espanyola, en la seva versió moderada o extrema, almenys en termes nacionals, ha estat tan espanyolista i autoritària com la dreta.

Entre Cánovas i Sagasta, Ortega i Azaña i Aznar i González hi ha una línia de continuïtat que travessa la història contemporània espanyola. Les dretes i les esquerres han jugat a construir un Estat únic i centralitzat, i una Espanya espanyolista intocable i sagrada. I això encara defineix avui la política d’Estat dels partits espanyolistes, siguin de dretes o d’esquerres.

El garbuix d’idees i prejudicis que expressa la decisió de Podem de no votar el traspàs és una prova fefaent de l’espanyolisme anticatalanista no declarat que corca el conjunt de la política espanyola. Per tant, l’esperança de trobar complicitats decisives és d’una ingenuïtat que porta la societat catalana de frustració en frustració.

Amb tot, no voldria caure en el simplisme de dir que, atès que defensen el mateix Estat centralista i espanyolista, són exactament el mateix. No ho són, i cal aprendre a aprofitar-ne les diferències, els matisos i les contradiccions. Ara la política espanyola està instal·lada en una pugna ferotge: uns per mantenir el poder de l’executiu, els altres per reincorporar l’executiu a la seva xarxa de poder. Cal aprofitar-ho. 

Seria un error, per tant, no veure els matisos i no saber fer-los servir a favor dels catalans. Em compto entre els que pensen que, en matèria social, fins i tot pels catalans, les polítiques progressistes han estat -i són- preferibles a les conservadores. Seria un error no aprofitar de manera intel·ligent les contradiccions que expressen, però seria mantenir-se en un error més gran no adonar-se que hi ha una cosa que els uneix: creure que els catalans són un bé propietat de l’Estat.

Per això no hauria d’estranyar a cap ciutadà català que, més enllà dels acords tàctics, l’espanyolisme, de dretes o d’esquerres, sempre hagi burxat en la divisió de la societat catalana. Fragmentar la societat catalana és un objectiu estratègic dels partits espanyolistes quan més els convé.

El que resulta més grotesc és que els partits sobiranistes solen col·laborar amb el tacticisme espanyolista buscant aliances puntuals amb la dreta o l’esquerra espanyola per posar en evidència o mirar de destruir el rival intern. Això mai no hauria de passar. Un altre precepte del compendi del catalanisme hauria de dir que mai no s’haurien de fer aliances tàctiques amb els partits espanyolistes que no partissin de la unitat prèvia dels partits catalans.

La desunió del sobiranisme és devastadora: els partits sobiranistes es barallen entre ells per aliar-se amb els partits espanyolistes. L’única política inequívocament bona per a Catalunya seria aquella que partís d’acords davant l’Estat sempre unitaris. En un escenari com el català només hi ha una via victoriosa: la suma del gruix central de l’independentisme. I centralitat no vol dir moderació buida: vol dir unir al màxim les forces centrals de l’arc sobiranista. Sense això, no hi ha victòria possible.

Sense unitat bàsica és impossible construir un projecte de país amb Estat propi que engresqui una majoria de catalans disposats a tornar a sortir al carrer per una causa amb cara i ulls.

Sense això és impossible definir un projecte inclusiu, integrador i radicalment democràtic, on hi càpiguen catalans tant conservadors com progressistes. La nació no és patrimoni de ningú: és el marc de llibertat de tothom. Sense això és impossible que el catalanisme independentista estiri el catalanisme autonomista. Sense això és impossible vèncer l’espanyolisme, vingui vestit de dretes o d’esquerres.

Quin dia acceptaran els dirigents del sobiranisme que cap esquerra ni cap dreta espanyola claudicarà davant d’una societat fragmentada amb un parlament fragmentat i amb uns partits acomplexats que juguen a fer-se estimar per separat pels partits espanyols?

I quin dia s'adonaran que el populisme creix i creixerà a Catalunya mentre prevalgui la indefinició política, l’ansietat social, la incertesa econòmica i el sectarisme partidista? Avui la política catalana està instal·lada en un magma que genera ambigüitat, confusió i desesperança; un magma dominat pel relat polític espanyolista, tant per l’acció dels nous models informatius com dels vells.

Evitar la fragmentació que anuncien les enquestes només és possible si el sobiranisme presenta una idea de país, no tres o quatre. Una idea de país que signifiqui projectar un horitzó de país capaç de convocar una majoria real de catalans. Sense això és impossible sortir de la fumera que encega o del soroll que ensordeix la societat catalana.

Les recents enquestes sobre intenció de vot a Catalunya dibuixen un panorama preocupant en la mesura que mostren que el sobiranisme manté un suport social ampli, però els seus dirigents continuen sense ser capaços de convertir-lo en una majoria política clara i estable. La força hi és, però es dispersa en disputes internes i en una estratègia fragmentada.

En aquest context, la pregunta és inevitable: com pot avançar el sobiranisme si no és capaç de construir un horitzó comú? En tot cas, sempre serà més productiu i democràtic avançar a base d’unir forces entre els demòcrates que no pas decretar cinturons sanitaris. La lluita contra el desgavell migratori no es resol amb exclusió, expulsió o tancament de fronteres: es resol amb regulació i gestió, i encara més enfortint el catalanisme, és a dir, els valors del nostre estat del benestar i la plenitud en la producció i el repartiment de la riquesa que el país crea. I això vol dir poder d’Estat propi. I això vol una societat que entengui què s’ha de defensar i com.

Recordem-ho: voler gestionar la immigració no és racista i tampoc no ho és voler construir les estructures d’un Estat propi i una governança eficaç i democràtica. En canvi, sí que és racisme denunciar un suposat “racisme català” pel fet de voler gestionar un problema seriós; és racisme convertir la immigració en el boc expiatori de les nostres insuficiències; és racisme convertir la migració en el purgatori de les nostres debilitats, i ho és negar als catalans el dret a l’autogovern.