Hauria desitjat un Nadal una mica més alegre, una mica més serè, amb major dosi de fraternitat i a poder ser amb enormes grapats d'esperança. No ho he aconseguit. I no serà perquè no ens hagin ofert debats sucosos com el de la idoneïtat del "pessebre" de la plaça de Sant Jaume; o que gent amb criteri i bon fer artístic, ens hagin enlluernat, mai més ben dit, amb el ball de dissenys lluminosos sobre la façana de l'Hospital de Sant Pau, entre altres; també la constatació que, el Tió i el Caga-Tió, continuen aportant un segell de catalanitat nadalenca malgrat que els Pares Noel es continuïn infiltrant... tot interessant, bufó, fins i tot, una mica tendra. Sí.

A tot això, afegir-hi l'intercanvi, avui gràcies a Internet massiu, de felicitacions bons desitjos, amorosos records i una infinitat de congratulacions. Algun, fins i tot, amb belles i curioses emoticones, mini vídeos, dibuixos nadalencs en attachement. És espectacular el que ens permet "la xarxa". I és clar, encara desitjant-ho, no és fàcil evadir-se, fugir, de tot aquest món tentinejant, de serrells daurats, garlandes festives, reclams consumistes edulcorats amb el sempitern bon Nadal. Però, heus aquí que arriba el moment d'elaborar el llistat de felicitacions a remetre a les amistats. I és llavors, quan la realitat s'imposa, apareix el desconcert i comença a cruixir l'ànima.

Va haver-hi un temps en el qual s'elaborava un text, es dissenyava un dibuix i, amb algun afegit particularitzat, es cursava a la totalitat de les amistats. Eren temps, en els quals el conjunt de les nostres amistats, més o menys -alguns sempre menys-, vivíem en una situació, més o menys -algunes sempre menys-, equiparable quant a merèixer ser viscuda. Si bé era obvi que "merèixer ser viscuda" significava experiències diverses i desiguals. És així, com unes amistats vivien en llocs, on era imprescindible salvaguardar les mínimes llibertats aconseguides per a, sobre elles, edificar-ne de noves i més substancioses. A altres bones amigues calia felicitar-les per aquestes petites grans victòries, imprescindibles victòries, perquè obren camí cap al demà. També, aquelles altres amistats que, malgrat situacions més que precàries, comptaven amb suport, solidaritat i col·laboració suficient per a mirar el demà amb esperança...

Persones diferents, necessitats desiguals, possibilitats mínimes... Però un denominador comú en totes elles: l'esperança. I no l'esperança basada en la satisfacció aportada pels regals nadalencs, els Reis d’Orient, o els desitjos sol·licitats entre raïm i raïm. Esperança, assentada i projectada des del convenciment, que la construcció del demà és a les nostres mans. I només cal creure-ho, desitjar-ho i... fer-ho. I a aquesta esperança, l’anomenen, lluita, resistència, coratge, fortalesa. Aquest Nadal he hagut d'escriure moltes "felicitacions" particularitzades. Les amistats transiten vides en situacions cada vegada més precàries, injustes, antidemocràtiques, repressives, empobrides... Per a moltes invivibles.

Les regressions democràtiques, la repressió, les violacions de drets, l'ús de la violència generalitzada per part dels governants, el silenci de les institucions internacionals i dels països "desenvolupats"... Això és el que estan patint les meves benvolgudes amistats, amb noms propis totes elles, a Nicaragua, El Salvador, Guatemala, El Perú, Hondures, i tants altres llocs. Dissortadament, i a un altre nivell, també a casa nostra...

I després, totes aquelles altres bones persones, de les quals no en sé el nom ni el cognom, però que per sofrents, empobrides, violentades, perseguides, assassinades, envaïdes, són també gent estimada: Iran, Líban, Síria, Iemen, Palestina... Sense oblidar el terrible patiment de la població d'Ucraïna i Rússia. No he tingut més remei: el "bon Nadal", "Els meus millors desitjos", "Tot el millor"... ho vaig haver de concretar en "Seguiu amb la lluita, perseguiu llibertats, resistiu inclemències però, sobretot, mantingueu l'esperança". I si pot ser "una mica de tendresa i pessics de felicitat". Algunes m'ho han agraït. Generoses elles.