El professor d'Història contemporània, Joan B. Culla, considerat per alguns el forense més expert de la vida, la mort i la transformació dels partits catalans des dels anys setanta, acaba de publicar un llibre amb el títol de El tsunami a l'editorial Pòrtic. Es tracta d'un llibre molt interessant on analitza que sense haver canviat el sistema electoral, la representació popular presenta uns canvis profunds que fan difícil reconèixer la distribució de forces i líders de només fa sis anys.

Coalicions de govern entre formacions liberals i progressistes, aparició amb força d'una dreta no catalanista que escala fins a representar la principal figura de l'oposició, reconversió del vell espai comunista que ha superat diverses metamorfosi i que obté una important representació institucional malgrat la confusió de sigles i programes; la dificultat de mantenir l'espai socialdemòcrata sense la reivindicació nacional; la gran influencia sobre les polítiques governamentals des d'una formació que es reclama fora del sistema; són fenòmens que marquen un període convuls caracteritzat per una recessió econòmica que ha provocat empobriment i incertesa i una polarització en la reivindicació nacional que només permet la classificació d'unionistes i independentistes.

S'escapa de l'anàlisi del llibre del professor Culla el nou model de líder polític dotat d'un especial radar per a detectar tota mena de dispositius de captació d'imatges i d'agilitat personal o de grup per a posar en circulació missatges curts, capaços de captar l'atenció efímera. Aquests nous líders, molt característics dels temps en què la transformació del panorama polític discorre paral·lela a la proliferació de canals des d'on rebre i emetre comentaris i informació crec que tenen similituds amb altres líders d'altres societats d'economies avançades.

Davant d'un micròfon se senten més còmodes posant èmfasi en el que els disgusta més que proposant canvis elaborats que aplicats sobre les coordenades econòmiques i jurídiques suposin una evolució substancial. Deixant a part l'anomenat procés per a la independència de Catalunya, en les referències a polítiques sectorials cal preguntar-nos quants segons passaran abans que la queixa del que no fan altres superi la proposta del que faran els que ens parlen. El victimisme no és monopoli de ningú, s'ha estès per tot l'arc parlamentari i per tota la política municipal.

Les polítiques d'austeritat van ser responsables de retallades de pressupostos públics i de serveis, però ara que Europa ha canviat les seves polítiques des del BCE i s'alliberen recursos financers per a la prestació de servei, hem deixat de parlar d'Europa i quasi cap líder polític ens parla del tractat de Lisboa i dels seus incompliments.

Preferim criticar les sentències judicials que acceptar que algunes de les investigacions que han posat al descobert grans xarxes de corrupció política no haurien estat possibles sense l'acció de l'administració de Justícia; un àmbit de la societat que requereix reformes profundes, però que ningú les proposa més enllà de formulacions interessades segons qui s'estigui investigant.

Les diferents formes de desigualtat en el món són el problema més greu al que ens enfrontem, però els líders que consideren que el poder polític està sobrepassat per les grans corporacions econòmiques no aconseguiran les propostes d'enfortiment de les possibles formes de govern o de control supraestatal capaces de sotmetre a la legislació aquestes corporacions econòmiques.

Els conflictes fronterers entre el nord i el sud ens colpeixen la consciència diàriament, però han desaparegut les polítiques d'ajuda real al desenvolupament del sud perquè el nord s'ha fet més egoista.

Aquest cap de setmana hem sortit al carrer en defensa dels que esperen l'acollida temporal de la vella Europa del drets humans perquè fugen de les bales que han pres el relleu a la paraula en molts indrets del món; Síria el més sagnant. El Mediterrani ha esdevingut un fossat immens. Els ciutadans surten a cridar consignes, clamen contra els governants, especialment els Estats que no compleixen ni el que acorden en les seves reunions.

Però a Catalunya, en aquest panorama que ens dibuixa Joan B. Culla els que lideren la nostra societat, el govern de Catalunya i els governs de grans ciutats no ens diuen quins programes de desenvolupament impulsarem en les zones de conflicte i la seva perifèria. No els hem sentit dir que treballen amb l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats perquè els camps siguin més dignes o amb l'organització Metges sense Fronteres que va plantar cara a la Unió Europea i segueix assegurant l'assistència mèdica amb garanties i professionalitat. No ens parlen de programes de reconstrucció ni de dotació d'energia i aliments on no en tenen.

Davant els gravíssims problemes la ciutadania ja no vol sentir, només, un repartiment de culpes, un reguitzell de queixes, una abrandada crítica per molt compartida que sigui. Amb el nou panorama de representació politicoelectoral, ben aviat la ciutadania els demanarà precisió en la proposta, demostració pràctica que les formes i les formacions han canviat per solucionar problemes, no només per proclamar-los.