El passat 21 de novembre al Paranimf de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya es va presentar el llibre “Història dels Estudis d’Infermeria a Vic” de les Dres. Anna Bonafont Castillo i Montserrat Vall Mayans en el marc de la celebració dels 50 anys d’aquests a la ciutat de Vic. El llibre, coral, recupera el passat d’una antiga professió, l’evolució acadèmica i d’exercici professional, però alhora ressenya les transformacions poblacionals i de les polítiques sanitàries, especialment des del final del franquisme fins a l’actualitat.
La infermeria, citant a Manuel Amezcua, ha seguit dos itineraris en la seva construcció com a disciplina: la de la consciència i la de la ciència.
L’assistència als malalts durant molts segles, des de l’edat mitjana, estava encomanada a ordes religiosos. L’Orde Sant Joan de Déu, Orde Sant Camil de Lel·lís, les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i Lluïsa de Marsillac durant els segles XVI i el XVIII comencen a garantir nocions de cura infermera a les religioses que cuidaven els malalts en els incipients hospitals del moment. Etapa de consciència.
El segle XIX amb la pionera Florence Nightingale (Florència 1820 - Londres 1910) es comencen a definir les funcions de les infermeres i a introduir el mètode científic pel seu desenvolupament professional. Comença l’etapa de la ciència. Va fundar la primera Escola Infermeria a l’Hospital Saint Thomas de Londres i a partir d’aquest moment es creen escoles arreu del món. Berlín, París, Bordeus, Nova York, Boston. El Dr. Rubio, l’any 1896, crea la primera Escola laica d’Infermeria, Escola de Santa Isabel d’Hongria, a Madrid seguint els corrents internacionals.
A principis de segle XX, les normes regulen els programes tècnics de formació de practicants i llevadores a Espanya. L’any 1915 es legislen els estudis i el títol d’infermera. L’any 1917 neix la primera Escola d’Infermeres de Catalunya, l’Escola del Montepio de Santa Madrona a Barcelona; l’any 1920 l’assumeix l’Obra Social de la Caixa de Pensions i Estalvis i esdevé un referent per la formació generalista i especialitzada d’infermeria (radiologia, otorrinolaringologia, dermatologia, oftalmologia, farmàcia i anàlisis químiques). L’any 1975 passa a ser centre adscrit de la Universitat de Barcelona i fou tancada l’any 2010.
La Mancomunitat de Catalunya crea l’any 1917 l’Escola Especial d’Infermeres Auxiliars de Medicina que fou clausurada l’any 1924 amb la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1932 fins a la Guerra Civil, la Generalitat Republicana crea l’Escola d’Infermeria de l’Hospital Clínic de Barcelona, amb la directora Montserrat Ripol Noble, formada a Londres i Ohio en les millores Escoles d’Infermeria del món. Durant la Guerra Civil i postguerra la Creu Roja, sindicats i partits polítics són també encarregats de formar infermeres auxiliars. A Vic, també la Creu Roja i l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona fan cursets d’Infermeres Auxiliars.
L’any 1953 es van unificar els estudis d’infermeria, practicant i llevadores i es va regular la professió i el títol únic d’Ajudant Tècnic Sanitari, tot i que ja l’OMS recomanava que tots els països anomenessin infermeres els professionals que tinguessin cura de les persones. Aquesta història professional és la de la meva mare, nascuda l’any 1931, que va esdevenir practicant i llevadora rural i va exercir durant quaranta anys.
La història de la infermeria a Vic, a Osona, va vinculada, a l’ajuntament i ens locals de la comarca i a les institucions sanitàries, civils, religioses i universitàries. La ciutat de Vic disposa d’Hospital des del segle XIV, Hospital d’en Terrades (mecenes). Des del segle XVI, Hospital de Santa Creu fins a l’actualitat. La ciutat hospitalària de Vic és alhora universitària amb una sinergia entre l’ajuntament, la societat civil i el Bisbat de Vic durant segles. Des de l’Escola Catedralícia del segle IX-X, la Universitat literària del segle XIV, passant per la supressió amb el Decret de Nova Planta el segle XVIII a la recuperació d’estudis universitaris l’any 1974, de la Universitat de Vic (1997) a l’actual Universitat Vic-Universitat Central de Catalunya.
Les Dres. Bonafont i Vall identifiquen sis etapes de la infermeria a Osona. L’etapa d'Escola Ajudants Tècnics Sanitaris des del 1974 fins al 1981, fundada pel Col·legi de Metges de Barcelona, a Osona, amb el lideratge del Dr. Arimany Ridaura i Dr. Bayés de Luna amb metges osonencs que permeten la formació de generacions d’ATS amb pràctiques a l’Hospital de Santa Creu, Hospital de Manlleu i a l’Aliança de Vic. El curs 1978-1979 esdevé mixta. Els estudis es consideraven tècnics.
En el període 1981-1987. La formació passa de tècnica a diplomatura universitària i l’Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris esdevé Escola de Diplomats Universitaris d’Infermeria d’Osona (EUIO), adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. La formació girava en quatre eixos: l’orientació envers la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia, la conceptualització del cuidatge, incloent-hi la teoria i la pràctica de l’exercici de la professió, l'operativitat de tots els coneixements amb les cures infermera. L’aliança entre els ajuntaments dels primers anys de recuperació democràtica i l’Escola Universitària Infermeria d’Osona lideren la visió comunitària de la salut que ha ajudat fins a l’actualitat davant dels grans canvis de la població d’Osona, en diversitat i envelliment, especialment. Aquest període suposa grans transformacions en el sistema de salut a Espanya, Catalunya i Osona. Reforma de l’atenció primària, hospitals d’aguts i centres sociosanitaris (a Vic nou Hospital de Vic i reconversió de l’Hospital de Santa Creu com sociosanitari, liderant el Dr. Gómez Batiste les cures de pal·liatives a Catalunya). L’any 1986 s’aprova la llei general de sanitat, universalitzant a un Sistema Nacional de Salut.
Entre 1987-1997, la consolidació de l’Escola Universitària de Vic. L’Escola d’infermeria s’incorpora a la Fundació Universitària Balmes, presidida per l’alcalde de Vic, amb l’Escola de Mestres i EUMO Editorial i Eumogràfic com a centre adscrit a la UAB. Anys de consolidació del model sanitari de Catalunya. S’aprova la llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LLOSC,1990) i la professió infermera esdevé progressivament més autònoma dels metges i adquirint un paper clau en tots els nivells assistencials i de salut pública.
El període 1997-2008 ve marcat pel reconeixement de la Universitat de Vic i les possibilitats de creixement en especialitats en Infermeria: llevadora, salut mental, geriàtrica, treball, cures medicoquirúrgiques, familiar i comunitària i pediàtrica al costat de la possibilitat d’Infermer Intern Resident (EIR).
Els anys 2008-2011 són decisius amb la creació de la Facultat de Salut i el Benestar, passant de diplomatura a grau, màsters universitaris i doctorat. I finalment des del 2011 fins a l’actualitat la Facultat de Salut i Benestar ha esdevingut clau en la consolidació i diversificació dels estudis de salut a la Universitat de Vic, en la federació amb la Fundació Universitària del Bages creant la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i la posterior creació de la Facultat de Medicina, liderat pel Dr. Arimany Manso. La Facultat forma infermeres de la Catalunya Central i Interior i d’arreu del país, en un procés d’internalització i de foment de la recerca. L’Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i de la Salut (IRIS-CC) prioritza els àmbits de la salut poblacional, les cures i l’envelliment.
L’evolució dels Estudis d’Infermeria a Osona dels darrers cinquanta anys expliquen el creixement continu d’una professió molt important en la cura de les persones i la comunitat durant tot el cicle de la vida de les persones, del progressiu treball en equip i com l’exercici de la professió infermera explica les conquestes i reptes del sistema de salut a nivell mundial, nacional i local. Però també és la història d’una ciutat, Vic, i d’una comarca, Osona, que perseveren en els propòsits compartits amb les institucions, amb una activa societat civil que reconeix el coneixement com una font continua de progrés i de compromís social. La supervivència durant tants segles de l’esperit hospitalari i universitari en són exemples d’un territori central de Catalunya.