El primer dia d’universitat, un professor ens va explicar: “La Guia Docent és com un contracte. Tot el que hi surt es compleix i ni alumnes ni professors la poden modificar un cop s’ha iniciat la docència”. Era l’assignatura de Matemàtiques I, a la Facultat d’Economia de la UPF. A la següent assignatura del dia, malgrat que a la matrícula s’hi especificava que s’impartiria en català, la professora va decidir, unilateralment, modificar el contracte i fer-la en castellà. I els meus drets? I els drets dels meus companys de classe?

És un fet indiscutible que el procés de castellanització de la societat catalana es troba en un punt avançat. Irreversible, no, però avançat. A les universitats del país, en cap cas alienes a la realitat sociolingüística dels seus estudiants i professors, també s’hi fa palesa la substitució lingüística del català a marxes forçades. D’altra banda, també és irrefutable que les generacions anteriors a la meva van patir, igual que nosaltres, un arraconament sistemàtic de la seva llengua a l’aula. Sempre ha existit l’alumne que, per raó de no haver viscut abans a Catalunya, demana el canvi de llengua als seus professors i companys de classe, perquè és evident que la immensa majoria dels catalanoparlants entenem el castellà, i d’aquesta manera ens entenem tots, com s’acostuma a raonar.

El professorat, davant d’aquesta demanda, té dues opcions: respectar la Guia Docent, respectar els drets de la resta dels estudiants i respectar el compromís amb la llengua vehicular de la Universitat, o bé ignorar-ho tot, inclosos els drets contractuals que han assumit els estudiants a l’hora de formalitzar la matrícula. Negar-se a canviar de llengua pot alterar, i fins i tot crispar, l’ambient de convivència a l’aula, però també la fa més democràtica, lliure i respectuosa amb el conjunt dels estudiants, que va escollir l’ensenyament en català a l’hora de matricular-se.

El conjunt de la comunitat universitària s’ha de preguntar el següent: desitgem una universitat veritablement autònoma i lliure, que tracta els estudiants d’adults i no suprimeix sistemàticament els seus drets? O volem una universitat guiada lingüísticament per una minoria de la comunitat dels nostres campus, que es nega no a només aprendre, sinó a tan sols entendre la llengua pròpia del país on viuen i estudien?

El Departament de Recerca i Universitats i la Secretaria de Política Lingüística han de fer tot el que sigui necessari per assegurar el compliment dels drets lingüístics de l’alumnat, més enllà dels compromisos buits i sense contingut signats amb els rectorats de les universitats, així com per assegurar-se que a l’aula no s’obvia la Guia Docent de l’assignatura. De la mateixa manera que cal, per part de les universitats, establir condicions i terminis clars sobre l’aprenentatge del català per part del personal docent nouvingut, així com promocionar més els cursos de català als nous estudiants d’altres territoris o en la seva estada d’Erasmus.

Des de la FNEC fa anys que abandarem la lluita pel català a les universitats, i un mes després de l’inici de curs seguim rebent queixes de vulneració de drets lingüístics a l’aula. Estudiants de molts campus que, ni tan sols una setmana després d’haver iniciat el curs, ja havien vist la seva llengua arraconada i els seus drets trepitjats. Canviem, junts, la política lingüística de l’ensenyament superior i assegurem-nos que els futurs enginyers, economistes, filòlegs i matemàtics del país hàgim rebut una educació en la nostra llengua. Perquè hi tenim tot el dret.