Hi ha una constant que travessa dècades de política espanyola i que els catalans coneixem massa bé: a nosaltres se’ns promet, als bascos se’ls transfereix. A Catalunya se li demana paciència, lleialtat institucional i confiança. Al País Basc, se’ls lliuren competències amb data, estructura i BOE a la mà.
L’últim exemple és gairebé obscè per la seva claredat. Cinc competències clares que passaran a mans del govern basc, amb calendari tancat i administració pròpia. No és una declaració d’intencions, no és una comissió d’estudi, no és un tràmit parlamentari de mesos o anys. És un traspàs real. I mentre això passa, a Catalunya tornem a sentir aquella música coneguda: nou model de finançament, acord singular, pas endavant històric. Paraules grans. Resultats petits o inexistents.
El problema no és només l’Estat. Seria massa fàcil. El problema és que Catalunya ha acceptat durant anys jugar al joc de la promesa, mentre Euskadi ha jugat al joc del contracte. Uns negocien amb clàusules; els altres amb confiança. Uns exigeixen fets; els altres celebren anuncis. I ja sabem com acaba això.
Recordo encara l’Estatut del 2006, aquell moment fundacional del desencís modern. Tot estava escrit, tot semblava garantit, i tot va acabar esmicolat entre tribunals, incompliments i silencis administratius. D’aleshores ençà, hem acumulat una col·lecció gairebé museística de compromisos pendents: inversions no executades, competències a mitges, finançament insuficient i un dèficit fiscal que no necessita més informes per ser obscè.
Mentrestant, el País Basc fa política d’adults. No perquè siguin més bons o més purs, sinó perquè tenen clar què volen i què no accepten. No negocien identitat, negocien poder. No demanen reconeixement simbòlic, exigeixen capacitat de decisió. I sobretot, no donen suport gratuït: cada vot té un preu concret i immediat.
Aquí és on la negociació actual entre ERC i el govern espanyol genera més inquietud que esperança. Perquè ja l’hem vista, aquesta pel·lícula. Comença amb entusiasme, continua amb titulars favorables i acaba sent una ombra del que s’havia anunciat inicialment. Encara. Sempre encara. La història ens mostra que l’Estat mai no compleix amb Catalunya. I aquest com no serà pas diferent.
No es tracta de negar la utilitat de negociar. Es tracta de deixar de confondre negociació amb fe. Un acord que no té mecanismes de compliment, calendari tancat i capacitat sancionadora no és un acord: és una promesa. Declaracions buides com el “cobrament per avançat” o “la clau de la caixa” ens retraten com un país poruc que no creu en si mateix.
Potser el dia que entenguem que l’autogovern no es proclama, s’exerceix, deixarem de mirar amb perplexitat com uns gestionen competències i impostos mentre nosaltres gestionem promeses i expectatives. Fins aleshores, continuarem llegint notícies basques amb una barreja d’admiració i ràbia continguda. No perquè ells avancin, sinó perquè nosaltres continuem esperant.