A partir del 2025 s'hauran acabat les lectures obligatòries en les proves de català i de castellà de la Selectivitat. Una decisió que només es pot comprendre si el propòsit de la conselleria d'Educació -que ja ha sortit a matisar la mesura, senyal que la rebuda ha provocat rebombori- és el de perpetuar els baixos resultats registrats en l'informe PISA i la tendència a igualar per baix que ha adoptat el sistema en els últims anys. Encara que la lectura continuï sent preceptiva als centres mentre es cursa Batxillerat, la decisió de no incloure-la en els exàmens d'accés a la universitat simbolitza de manera precisa per què el nivell baixa. Menys matèria, menys contingut, pitjors resultats. Encara que sorprengui.
És altament probable que els alumnes no gaudeixin automàticament de clàssics com La Regenta o El Quixot, o de títols referencials de la literatura catalana que poden xocar joves d'entre 16 i 18 anys per l'ús de la llengua o el ritme de la trama. Però és innegable que situar volums universals com a matèria d'examen serveix per dues coses. En primer lloc, per generar interès i promoure la cultura general. És molt millor tenir-ne que no tenir-ne, diguin el que diguin els partidaris de menystenir la memòria per premiar Google. I, en segon lloc, perquè situa l'estudiant en la tessitura d'haver de fer un esforç de comprensió no només del text, sinó del context. Sempre és millor haver intentat llegir un llibre que no fer-ho.
La lectura es basa, fonamentalment, en la generació de l'hàbit d'obrir un llibre. Això, per descomptat, no comença a l'escola, sinó a casa. Veure llibres, tocar-los, explicar contes de petits, promou una curiositat que acaba derivant en l'hàbit. Enfrontar-se a volums complexos permet afrontar certes dificultats en l'aprenentatge, fomentar l'esforç i, sobretot, saber què prefereixes llegir en temps de lleure. Perquè les lectures obligatòries serveixen, també, per fomentar les lectures per plaer. No tot ha de ser alta cultura, no tothom ha saber-se de memòria La Plaça del Diamant amb 17 anys, però resulta evident que sempre és millor llegir que no llegir, aprendre que no aprendre. O almenys ho era.
S'acostuma a menystenir l'ensenyament clàssic perquè només servia -teòricament- per aprendre un concepte i vomitar-lo a l'examen. En aquest cas, el problema seria de l'examen: la memòria serveix, sobretot, per relacionar conceptes sense haver-los de buscar. Fa uns mesos, en una conversa distesa, un dels advocats penalistes de referència a Barcelona es queixava que a l'escola dels seus fills, amb bona fama, havia topat amb un professor que menystenia la memòria i que li defensava que els nens, si tenien alguna dificultat, havien de poder decidir no afrontar-la, almenys momentàniament. Una via ràpida al fracàs, perquè evitar les frustracions és la millor manera de no saber-les canalitzar.
Els alumnes han de ser feliços, per descomptat, però no se'ls ha de tractar ni amb paternalisme ni amb condescendència. No manen, o no poden manar sempre que ho desitgen: a l'escola ho fan els mestres, a casa ho fan els pares. Existeix un principi d'autoritat que s'ha anat dissolent i que no fa cap bé a ningú, començant per aquells pares que converteixen el mestre en l'enemic perquè no s'adequa prou a l'alumne en qüestió. Com aquella mare que, com explicava la periodista Mònica Hernàndez un dia al Catalunya Migdia, que es negava en rodó a que la seva filla aprengués les taules de multiplicar perquè, segons ella, no servien per a res. La ignorància és atrevida, però ara a part està prestigiada.
No s'ha de tornar als internats, ni a copiar cent vegades la mateixa frase, ni a castigar sense motiu aparent, però tampoc s'ha d'anar rebaixant el nivell fins a convertir l'ensenyament en una cursa per veure quin any la Selectivitat és més fàcil. Perquè és millor fer cal·ligrafia que no fer-ne, perquè és millor la pissarra i el guix que la pantalla en l'educació infantil, perquè és millor tenir cultura que no tenir-ne -sap greu fins i tot haver-ho de posar per escrit-, i perquè és millor llegir que no llegir. I perquè a vegades les coses, perquè valguin la pena, han de costar una mica. Que ningú ha quedat invalidat per tota la vida vida per haver de preparar un examen amb 18 anys.