Cada any algun viatge cau. Més lluny o més a prop, de més o menys durada, amb més o menys domini de l'idioma autòcton, amb un consens familiar sempre relatiu entorn l'elecció del destí... El cert és que ja no recordo quan va començar això que ara podria qualificar de costum (i de tant costum, qui sap si també una necessitat). Potser perquè la memòria falla, potser perquè a hores d'ara acumulo més de mig segle de records.

Sense dubte els viatges són simptomàtics d'una certa millora en les condicions de vida. Els únics trasllats, més que viatges, que recordo en la infantesa eren els que fèiem a Astúries, la terra de ma mare, o com deien les meves amigues, "al poble". Al poble tornava molta gent del barri, tot i que per a algunes persones el poble era la capital del Segre o la del Manzanares, ciutats en tota regla on recloure's en un pis a passar més calor, si cap, que en el de sortida.

Però els viatges també manifesten altres dimensions més profundes de la nostra identitat, i fins i tot del grau d'identitat de cadascú. Fer la bossa, la maleta, la motxilla. Sols amb el contenidor de les coses que cadascú consideri essencials ja tenim una gran dada. Per a alguna gent sense una gran maleta rígida per protegir el contingut, tota embolcallada en plàstic per un servei ad hoc de l'aeroport i transportada en bodega per causa de les seves dimensions, el viatge no és possiblement o senzillament no és viatge. Amb avió, tan lluny com el perímetre de la Terra permeti, i amb moltes coses, per a totes les ocasions que es puguin presentar, i a poder ser per partida doble, el viatge més aviat sembla una mudança.

Per a altres persones no haver de facturar maletes (pel temps perdut, però sobretot pel risc de perdre-les), és ja un objectiu, però en molts casos no ha significat disminuir el volum d'equipatge, i arrosseguen suposades "maletes de cabina" que, sense sort, acaben essent penalitzades. A l'extrem oposat hi ha qui gairebé viatja sols amb el que porta sobre, o com a molt carregant amb una mini bossa o amb una motxilla que deixi els braços ben lliures (serà per abraçar?). La dimensió de l'equipatge és també la de les nostres rèmores, tota la cosa que ens emportem a sobre, els vincles malaltissos amb les coses que ens destorben la visió, la percepció, la sensació de viure.

Jo, que he après a desprendre'm de gairebé tot en viatge, em proposo aquest estiu sense grans aventures aconseguir el mateix a casa. Després d'haver llegit el llibre de la japonesa que es guanya la vida endreçant el caos de la gent com jo, m'he capficat en evitar pagar per llençar tot el que m'és prescindible, que, per cert, soc conscient que és gairebé tot. A veure si així, quan acabi el mes d'agost, tant de bo alleugerida del llast material, l'esperit també es troba més lliure i soc capaç de veure amb claredat el que fins ara ens ha succeït i el que encara estigui per venir. Potser també arribaré a concloure que és tan contingent i prescindible com tota la resta de coses, tot i que crec que algunes coses essencials caldrà salvar per continuar convivint de forma harmònica.

Que el mes d'August us sigui propici. I que Déu ens il·lumini en els temps que han de venir.