La idea segons la qual ens sentim molt nostra “la terra”, entesa en el sentit de poble o de país, no és aliena a la identificació de poble-nació-estat-frontera, segons que destaca Joan Francesc Mira. Per això el “nosaltres” i els “altres” i si l’estranger, entès com a estrany, pretén ser alguna cosa més que un visitant o un hoste, potser és més aviat vist com un intrús.

Gästarbeiter, en diu, en una semàntica reveladora, l’alemany. És cert que tot grup està definit per l’existència d’un límit, d’una frontera? I ho és, també, de cert, que el manteniment d’aquest límit és crucial per a l’existència del grup? Posat que en sigui, de cert, tampoc no ho és menys que aquests límits poden ser de qualsevol tipus, però, sobretot, de caràcter social i cultural, sigui quin sigui el seu contingut.

I és per això que són límits permeables i susceptibles d’alteració. Una alteració i una permeabilitat que es perden amb la identificació del límit d’identitat bàsica amb la frontera lineal del territori, que és tant com dir amb l’assoliment de l’estat contemporani. Per això, els qui com Ralf Dahrendorf aposten pel model clàssic d’estat, potser obliden que és l’Estat, més que no pas la nació cultural, qui ha portat els límits de la “tribu” a la seva forma suprema, la més dura, la més rígida i la més intocable: la forma del mapa i de la frontera. Espanya.

Per això la crítica de l’estat sobirà -ara que nosaltres fem camí per arribar-hi-, com a forma suprema i última d’organitzar-se les societats, ha de ser de la territorialitat patrimonial i de la sacralitat de la frontera, o no serà mai una crítica substancial. Altrament, continuarem veient el món, i la part del món que és Europa, no ‘format’ per pobles i cultures, sinó ‘dividit’ en taques de colors, ratlles i mapes. I la vella geografia política, i torno a fer citació de Mira, continuarà estant per damunt de la geografia cultural i humana.

Què significa, si no, la suposada "desaparició" de les fronteres, és a dir, la supressió dels punts de vigilància policial, quan la imatge d’aquestes mateixes fronteres és més present que mai? I què vol dir que la consciència dels límits s’afebleix en els camps econòmic i administratiu si es reforça, paradoxalment, en el simbòlic? No ens enganyem, els estats no cedeixen.

Però l’Estat, ara, necessita Catalunya. I això vol dir molt. Cedirà? Quan hi va haver la moció de censura contra Mariano Rajoy, vuit mesos després d’aquell 1-O, l’independentisme, amb vot favorable o amb abstenció, va donar a Pedro Sánchez un crèdit de confiança sense límit. És evident que si tanta generositat era per fer fora la dreta de la Moncloa, què farem ara perquè no torni? A nosaltres, els catalans, que hem obert camí per marxar-ne, d’Espanya, ara ens toca de tenir valor, que és allò sobre on carreguem un accent d’intensitat!