El PSC podria versionar aquella màxima de Sòcrates que diu "només sé que no sé res”. Ells podrien dir “només sé que no vaig enlloc". Aquesta és la gran certesa, a dia d'avui, a cal Partit dels Socialistes. Quant al debat sobre el model d'Estat i el dret a decidir no assenyalen enlloc. Així és del tot normal que políticament faci tota la fila que van en la mateixa direcció. Qui segueix algú que no es mou? Ni ell mateix.

El document del PSOE signat a Granada es podria titllar, a molt estirar, de declaració de bones intencions. Però la dita popular ja saben que recorda com d'aquest gènere l'infern n'és ple, oi? A més, les bones intencions, en aquest cas, sonen a llargues. A voler deixar per a mai un debat incòmode al PSOE. I a remolc d'ell, el PSC, una vegada més, projecta la imatge que prioritza no fer nosa al PSOE més que no pas atendre una justa demanda de Catalunya com l'és la del dret a decidir.

Granada no és la Declaració de Mèrida, on Bono, Chavez i Rodríguez Ibarra es conjuraven per contraprogramar la Declaració de Barcelona amb què CiU, PNB i BNG reivindicaven el reconeixement d'un Estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Allò va ser l'any 1998. Allà els “barons” del PSOE (com ara els del PP) erigien la Constitució en estendard intocable en la defensa d'un model d'Estat granític.

Granada tampoc no és Santillana, on el PSOE de Zapatero defensava “La España Plural: la España Constitucional, la España Unida, la España en Positivo”. Allò va ser l'any 2004. Ara a Granada  diuen que tocaran la Constitució. Però no gosen ni assumir Catalunya com a nació, ni proposar bilateralitat Catalunya-Estat, ni fer obligatòria l'ordinalitat, ni contemplar el dret a decidir dels catalans. En definitiva, com admet el socialista Jordi Martí Grau , cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, es proposa més estat de les autonomies i més “cafè per a tothom”, quan això està passadíssim de fa anys. Caduc. Acabat. Sense futur. Com el lideratge d'un Rubalcaba que era a Mèrida, a Santillana i ara a Granada. I el PSC, també, és a dir, enlloc respecte d'on mereix ser Catalunya.

Quo vadis, PSC? Enlloc? Doncs Catalunya anirà tirant. Perquè el document que ara ens voleu vendre sabeu perfectament que és insuficient, per poc creïble, per poc valent, per poc just i progressista (d'avançar), però sobretot per poc útil. Perquè no servirà per “frenar” res a Catalunya, ni per sumar cap alternativa real a Espanya amb el PP. És a dir, suma zero. Pèrdua de temps (que no tenim) i una nova presa de pèl per als pocs incauts que encara badin.