Encara en calent per la "imprevisible" dimissió de Pere Navarro, aquest dissabte coneixíem la renúncia de Nuria Parlón, una de les "grans esperances" que s’apuntaven des del propi PSC per agafar-ne el liderat i entomar-ne una renovació forçosa. Tot el seguit de "nos" ens diu que alguna cosa no funciona, més enllà de renúncies i egos. Perquè el "pegat" no deixa de ser-ho i perquè es perpetua acció rere acció, sense que ningú no gosi entomar la veritable raó de l’assumpte: la renovació no és una qüestió de cares, ni de noms, ni de vella o nova guàrdia. La renovació passa per assimilar que el PSC, tal i com s’ha entès fins ara, està destinat a desaparèixer. Perquè sembla que no vol entendre, ni assumir, quin és el seu espai a la societat actual i, especialment, a la societat catalana del futur. 

No és l’únic cas entre els partits "tradicionals", però és el més paradigmàtic. La inquietud dels ciutadans mostra un nou mapa de partits que han passat el PSC per l’esquerra, alternatives que no provenen del viver asèptic, despersonalitzat i cortesà en què s’ha convertit, malauradament, els partits polítics. Cada vegada més gent ja no es veu representada per aquesta elit que viu instal·lada en el poder des de fa una bona pila d’anys, ni tampoc pot entendre que la suposada renovació vingui per uns noms que han fet de la política funcionarial una professió i no pas una vocació de servei. Que calen canvis de debò ho ha entès tothom menys la gent que viu en aquesta bombolla d’irrealitat. 

La caiguda del PSC és la constatació d’una certesa, la d’una generació que s’ha format només amb l’objectiu de tenir, per mitjà de la política, una promoció professional, un sou, un estatus i un pedigrí social. Una realitat que explica l’esfondrament d’un partit, i també d’una manera de governar i fer oposició que ha oblidat la gent, la gent de debò.

Si és cert que els partits els fan les persones, potser ja va sent hora que algú s'adoni que el que falla són, justament, les persones. Persones que creguin, que siguin agosarades i que siguin tan normals com els qui necessiten guanyar-se el sou cada dia a desgrat del món, de la crisi i de la parafernàlia classista del poder. Gent que sàpiga que, mentre les persones fallin, no hi haurà ni congressos, ni successions que puguin arreglar aquesta desaparació inevitable que viu el PSC.