Dels 125 joves que han tret més d’un 9 a la selectivitat, 66 eren alumnes d’ensenyament public i 59 de privat o concertat. Per petita que sigui la diferència, és molt rellevant. De debò. Perquè en el nostre país estem patint un rebrot d’aquella vella afecció que ens feia veure com a molt millor l’educació privada que no pas la pública. Una afecció, penso, heretada del franquisme, quan per efecte de concordats i vinculacions diverses, la dictadura va delegar el gruix de l’ensenyament en l’Església Catòlica, i les “escuelas nacionales” poc podien competir-hi. Eren èpoques en què tenia sentit aquella brometa de “ei, que jo vaig anar a escola de pago”.

En els últims anys he tornat a sentir al meu voltant pares conscienciats i mares preocupades que, sense cap convicció religiosa ferma, decidien apuntar la criatura als Germans de l’Apocalipsi o a les Filles de Maria Verge: “Allà els 'apreten' més”, afirmaven amb contundència. Reprenien la vella idea predemocràtica, oblidant que un dels objectius de la Catalunya autònoma –almenys fins fa poc- era tenir un ensenyament public de qualitat. I que, en bona part i amb totes les excepcions que es vulguin, s’havia aconseguit.

L’escola pública catalana actual és el fruit d’una voluntat política transversal –insisteixo, fins al moment- i d’un esforç social remarcable. Que sovint s’hagi trobat amb més dificultats que la concertada, per exemple amb la major diversitat de l’alumnat, no li treu mèrit, ans al contrari. I els resultats d’aquesta última selectivitat són un reconeixement que ha de servir per mantenir des de tots els sectors la guàrdia alta i l’objectiu de l'excel·lència. Expressió especialment adequada en aquest cas.

L’escola pública forma alumnes de primer nivell. Aquests 66 de la “sele” en són la prova. A dia d’avui, doncs, continua sent erroni el tòpic de conversa de bar o de chiqui park. Com a mínim, com a concepte genèric. Després, hi haurà escoles públiques brillants i d’altres de lamentables de la mateixa manera que n’hi ha de fantàstiques i de penoses en el sector privat i concertat. Però no és el caràcter de la propietat el que les fa millors o pitjors. Dels governants actuals depèn que ens puguem continuar sentint orgullosos, dins d’un ordre, de saber que l’escola pública “apreta” tant o més que la de pago.