El govern espanyol no entén res. I com que ni entén res (perquè no s'hi vol posar i perquè quan diuen allò de "hay que estar más en Catalunya" venen a Barcelona a reunir-se amb Societat Civil Catalana, Foment del Treball i, a molt estirar, Inés Arrimadas) s'han tret de la màniga una proposta màgica per desarticular políticament el govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i els partidaris de la independència. Com? Proposant que, en lloc de fer una conferència a l'ajuntament de Madrid, on de la mà del PSOE i C's el PP ja ha muntat una bronca a Manuela Carmena per cedir un espai el dilluns, el president de la Generalitat vagi al Congrés. Al Congrés perquè li facin la cara nova.

És el que li va passar al lehendakari Juan José Ibarretxe quan va acceptar dur-hi el seu pla per consultar als bascos sobre si Euskadi s'havia de convertir en estat lliure associat (el patriotisme del PNB és pendular) i el que els va succeir a una delegació del Parlament el 2014 quan, set mesos abans de la consulta del 9-N, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van demanar que es transferís a la Generalitat, encara que fos de forma puntual, la competència per fer referèndums no vinculants. Ara, amb la llei de consultes tombada pel TC, Rajoy ha tingut la genial idea de demanar a Puigdemont que vagi al Congrés, que s'expliqui i que es voti perquè tothom vegi com de sol està amb la seva delirant reivindicació.

Resulta que la independència, que no es pot debatre al Parlament (i és causa de querelles contra la mesa que poden costar a cinc dels seus nou membres la inhabilitació per part del TSJC), sí que es pot abordar al Congrés. Igual que es pot fer en una tertúlia de ràdio i que poden preguntar cada dimecres al Parlament Arrimadas, Xavier García Albiol o Miquel Iceta. Però fer un debat ordenat i amb conseqüències reals, no. Això és il·legal i destrossa la convivència.

Es pot debatre al Congrés perquè a la Carrera de San Jerónimo els que són minoria a Catalunya són els majoritaris i perquè tot queda reduït a una qüestió de pes demogràfic. Encara que els 47 diputats catalans fossin independentistes, amb la seixantena d'Units Podem que són favorables al dret a decidir i la desena d'escons dels grups nacionalistes es quedaria lluny, molt lluny, de la majoria absoluta, fixada en 176 escons. Una majoria absoluta que, arribat el cas, ni tan sols seria suficient per reformar aspectes de la Constitució que no són nuclears. Tot plegat és un debat profundament falsari. El problema no és de majories, minories o escenaris parlamentaris. És de sobirania. I fins que la majoria de catalans no accepti que no la té i que, per tant, no té capacitat de proposta real o la majoria d'espanyols assumeixi que, per ordenar la convivència i acollir visions diferents, la seva es pot fraccionar i qualsevol possible diàleg ha de ser de tu a tu no hi haurà res a fer.