El procés -amb minúscula- posterior a les eleccions del 26 de maig dona per a fer un estudi polític, sociopolític, sociològic, psicològic i fins i tot psiquiàtric. Les reaccions a Sant Cugat, a Barcelona, l'escàndol de Santa Coloma, la figura de Manuel Valls, Badalona, Figueres... animen a una anàlisi interessant i, si fos possible això ara i aquí, desapassionada. Algun dia la podrem fer. Espero.

Ara, però, passada la histèria -encreuem els dits-, toca allò que és important quan s'elegeixen governants: que governin. Fora de prejudicis formals, als servidors públics se'ls ha de jutjar per la manera com serveixen el públic. No sempre els noms fan la cosa: ERC i Barcelona en Comú eren, aparentment, socis naturals des del 2015. Els fets ho desmenteixen: ERC va votar en contra de Barcelona en Comú pràcticament sempre, fins i tot va negar un punt del seu propi programa, la unió del tramvia, per sumar vots a aparents rivals polítics -Ciutadans, PP o PDeCAT-. És un exemple, se'n podrien trobar més, però l'important, més que la denominació, o l'auto denominació, és la gestió del dia a dia.

A priori, aquesta promesa de continguts és el programa electoral. O el que se'n destaca en els actes de campanya, i això és el que suposadament ha d'atreure l'elector, que ara espera que es posi en pràctica. La campanya d'ERC prometia posar Barcelona al servei del Procés (ara sí, en majúscula), la de Barcelona en Comú la continuïtat de les mesures aplicades des del 2015. Això últim és el que exigiran ara els electors a l'equip d'Ada Colau. Certament hi ha moltes d'aquestes mesures que s'adrecen a sectors socials que no apareixen als mitjans, no tenen presència a les xarxes, passen inadvertits als debats de l'àgora mediàtica. Per això costarà més que se n'assabenti allò que anomenem el gran públic però que potser no és tan gran. Tant li fa, la responsabilitat del governant és treballar al marge del que li digui l'últim tuit. Fins i tot, esgarrifa't, del que li digui l'últim hiperventilat.

Per tant, repeteixo: un cop passada la febre del "mai oblidarem. Mai (sempre dos cops, recordem-ho)", de les paraules com més grosses millor -"vergonya", "fàstic", "puta" i altres teatralitats necessitades d'una bona dosi de Ventolín, el que correspon des d'aquest instant precís és parafrasejar Joan Fuster, tot dient: "Puix que governaran, vejam què fan".