Algun dia valorarem les coses en la seva justa mesura. I aquest retorn del millor Pujol, ara investit amb la capa de superheroi de les llibertats nacionals, serà una de les fites que recordarem. Com també recordarem la consulta de Barcelona sobre la independència del 10 d’abril del 2011. Que casin els dos fenòmens, a partir de l’instant que Jordi Pujol declara haver emès el seu vot, és un dels instants més carregats d’electricitat política que haurem vist mai.

El procés que ha portat a la consulta de Barcelona no ha estat gens fàcil. Fa quatre mesos, hi havia possiblement més gent partidària de cancel·lar la convocatòria que no pas de mantenir-la. Havia de ser un fracàs i un desastre, i la bilirubina estava molt baixa. Ara les expectatives són altes –potser massa i tot-, i ningú no dubta que els resultats seran dignes. En qualsevol cas, el que ja s’ha fet és fenomenal, perquè la feina de pedagogia sobre el dret a decidir que s’ha realitzat a la capital del país, arrodoneix la feina prèvia que ja s’havia fet en més de 500 municipis. Tot plegat ha estat una heroïcitat.

Pel que fa al president Pujol, és obvi que el seu propi procés tampoc no ha estat gens fàcil. Ell va ser en gran part l’arquitecte de l’autonomia catalana, i en conseqüència també de l’Espanya de les autonomies. Ell sempre va insistir, fins fa no gaire, que era contrari a la independència. La veritat és que no sabem ben bé quines conviccions abrigava en el seu pensament més íntim, però el cas és que ni tan sols no va mostrar gaire afinitat amb el principi de l’autodeterminació a l’hora d’exercir-lo a Catalunya. Si nosaltres érem com Lituània, Espanya no era la URSS.

Ara Jordi Pujol ha trencat amb ell mateix, amb el propi passat i amb l’obra de tants anys. Podem afirmar que el que l’ha portat a la ruptura ha estat Espanya, i sens dubte seria cert, però no deixa de ser cert que hi ha hagut trencament. Als 80 anys ben bons, tot i una agilitat i una forma envejables, ha redecorat del tot la seva vida. No ha de ser fàcil, sabent a més que li plourien crítiques de totes bandes, des dels que protestarien per un gir massa tardà i lluny del poder, fins als que rondinarien per haver rebentat un gerro que havia costat 30 anys de mantenir.

El coratge de Jordi Pujol, ho dic i ho mantindré davant de tothom, ha estat notable. Com ho ha estat el coratge de Barcelona Decideix, sobretot dels milers de voluntaris que han aconseguit canviar els caps i els cors de la gent, sota la pluja i el vent i el fred i llamps i trons. Abans d’ahir es va produir el maridatge entre l’un i els altres, i permeteu-me confessar que se’m va posar la pell de gallina.  L’un no ha renunciat al lideratge, els altres no han renunciat a l’heroïcitat. Crec que l’un i els altres ingressaran a la història de Catalunya amb honors, i aneu a saber, potser Barcelona Decideix serà rebatejada algun dia com la consulta de Pujol Decideix. Cap problema, sempre i quan diumenge 10 d’abril l’acompanyin a les urnes milers i milers i milers de votants.