En aquest temps de disbarats en nom del pare, el fill i l'esperit sant, ressonen més que mai aquelles paraules de Jordi Pujol al programa El convidat, quan confessava a Albert Om que encara era a temps d'esguerrar la seva trajectòria. Que mai se sap on et portaran els designis de l'atzar, la poca traça o les malifetes. Encara tot havia d'esclatar, amb la virulència que ho va fer, un degoteig de titulars que han continuat aquesta setmana amb l'empresonament de Jordi Pujol Ferrusola.
 
Malgrat els interrogants i els dubtes, el gir que fa la investigació apunta directament al matrimoni Pujol. Amb la perspectiva del temps i dels fets, la família model cada vegada s'assembla més a un lobby de poder, ple d'avarícia –la dels fills– i del pitjor dels fariseismes. Una realitat dolorosa que no ens ha de privar de dir que el cas Pujol és una de les calamitats de la història recent del país. L'exemple de com algú que havia de passar a la galeria de personatges històrics acabarà arraconat al calaix empolsinat de les vergonyes nacionals.

Però les misèries de la família Pujol no debiliten el procés independentista, i aquesta és la força del cas. L'esvoranc provocat és i ha de ser l'esperó per fer un nou país, molt millor, lliure d'ancoratges tan pesats, amb foc nou, esperances, ganes de fer taula rasa i de no permetre indignitats d'aquest calibre. El cas Pujol és l'exemple de com s'ha de ser curós fins a les darreres conseqüències.

La maduresa del procés fa que la figura de l'expresident ja no sigui un element que pugui desgastar el sobiranisme. Pujol és una figura amortitzada. Els errors de l'expresident i la seva família no poden aturar el que ha començat un poble amb ganes de ser. Perquè Pujol, per molt que pesi o entristeixi, ja és fora de joc.