L’implosió de l’afer Pujol ha deixat tothom esglaiat. Des dels mitjans s’han sentit valoracions més o menys incisives fent referència al paper ara poc ètic de l’expresident. Aquests judicis són raonables i necessaris perquè tota societat se sustenta en un sistema moral. Sense aquest, la societat emmalalteix, i els individus envileixen. De fet, amb el procés ens estem guarint, perquè la societat catalana estava malalta precisament per haver estat forçada a ser espanyola. Tres-cents anys donen per desenvolupar perfils humans amb caràcters d’intensitat extrema, però és evident que s’ha aplicat la dita maquiavèl·lica que afirma que la millor manera d’anihilar un poble sense destruir-lo físicament és corrompent les seves elits.

El món periodístic està fent la seva feina, i fora gairebé ofensiu no parlar-ne i no apuntar responsabilitats i conseqüències. El que ha fet el president Pujol i el que ha permès de fer als membres de la seva família és reprovable i condemnable. A la gran figura del Pujol polític li faltava la seva ombra, i ara ja la tenim. Si no la tinguéssim, la construcció històrica futura difícilment podria ser prou objectiva. A partir d’ara, la seva obra es valorarà sabent-se més clarament com ha operat l’Estat espanyol de forma encoberta, i com de difícil va ser aixecar una nova Generalitat de Catalunya del no res, amb els canons sempre assenyalant i fent visible l’amenaça.

El debat més general apunta, però, a com aquesta nova realitat impacta en el procés. Els enemics de la causa, evidentment, li atorguen tota la potència possible, però una resposta intel·ligent ha d’afirmar la seva influència sense poder-ne destacar ni l’abast ni la direcció. Penso, però, que l’escàndol aporta coses que cal valorar atentament, i que neixen d’entendre el marc on ens situem com a catalans. La societat catalana, tota, se sap en guerra, i gran part d’ella no només se’n sap sinó que se’n sent atesos els problemes econòmics per arribar a fi de mes. Després de més de quatre anys d’ofensiva oberta i davant dels ulls de tothom, veiem que el conflicte és total, i que la solució de l’aturada no és possible. L’atac és en tota regla, i no volen deixar supervivents que puguin escriure noves cròniques.

Aquesta situació marca la valoració present del president Pujol. No la definitiva, però sí la present. L’impacte actual sobre les ments dels catalans no té res a veure amb la moralitat, sinó amb la política. Sota aquesta perspectiva, el que acabem de presenciar no és la caiguda d’un mite, sinó la mort d’un general. Avui, i el matís temporal és important, la gent està curada d’espants morals, i l’únic que vol és que la marxa no s’aturi. La caiguda del president Pujol es veu com una pèrdua en el combat, talment com si els americans haguessin perdut el general MacArthur enmig l’ofensiva del Pacífic. A ulls del ciutadà comú, la seva és una pèrdua política, en cap cas moral.

És aquesta mateixa raó la que ha fet que les majories al Parlament siguin sobiranistes però CiU hagi perdut vots. Sabent que els convergents són capaços de dur-nos a la llibertat, els catalans no hem acabat de creure en la seva convicció, i l’afer Pujol demostraria que no anàvem del tot errats. És la desconfiança vers la debilitat que provoquen les baixes passions la que impedeix de donar tot el poder, ni tan sols el majoritari, al partit de la transició. Però de la mateixa manera que no els hi hem fet tota la confiança, tampoc no els deixarem de banda perquè sabem de la seva força i de la seva capacitat. Els necessitem alhora que ens necessiten.

No crec que avui el poble català vulgui líders impol·luts, sinó generals capaços i amb determinació. Que no puguin dubtar d’avançar per raons inconfessables. Perquè no es pot aixecar un país sense abans haver guanyat la força per construir-lo. Després serà l’hora de jutjar-los, de condemnar-los, i de donar-los l’amnistia, si és el cas. Els catalans volem sortir ja de la presó espanyola. Per això tanta insistència amb la consulta. La gent avui ho perdona tot, excepte una nova derrota. Aquesta vegada els catalans ni ens veiem ni ens volem immaculats i disposats per al sacrifici. Ens veiem i ens volem imperfectes, i per això podem entendre –que no acceptar- la debilitat del president. Però precisament per això, l’afer Pujol ens enforteix, perquè la seva immolació, que és un acte de força, és un missatge de combat per allò que s’estima, un combat que, ara sí, ha de dur-nos a la victòria.