Jordi Pujol té 93 anys i les dificultats associades a l'edat, però encara és capaç d'exhibir moments de lucidesa. L'entrevista amb Ricard Ustrell que ha emès aquest dijous Catalunya Ràdio n'és un exemple. "La identitat catalana està amenaçada", ha indicat l'expresident com a reflexió general sobre el moment del país, marcat per un nou escenari en què l'independentisme és decisiu a Madrid fins al punt d'haver mogut el PSOE cap a l'amnistia. Pujol s'hi voldrà acollir? "He estat objecte de gent que ha tingut una actitud hostil", ha remarcat l'expresident, que sense mullar-se del tot ha deixat suficientment clar què pensa. Ha aprofitat per elogiar el pacte de Carles Puigdemont -a qui abans de la DUI del 2017 va recomanar per carta convocar eleccions- amb Pedro Sánchez: "Com a norma, hem de negociar a Madrid". Sap de què parla.

L'entrada de Junts a la negociació amb l'Estat exposa, si passem les paraules de Pujol pel sedàs de la història recent, els defectes de la generació que va créixer amb l'expresident i va arribar a altes responsabilitats sota el lideratge d'Artur Mas. És la generació que, retallat l'Estatut i constatat el nul recorregut del pacte fiscal, va decidir -després d'una gestió marcada pels ajustos pressupostaris propis de l'austeritat que recorria Europa als inicis de la dècada passada- embalar-se amb la independència com a objectiu. El problema no només va ser l'acceleració dels temps, sinó també la mort d'una sèrie d'instruments que havien funcionat com un rellotge des de la restauració de l'autonomia. Cap d'ells ho va fer com l'antiga Convergència.

El partit que va fundar Pujol l'any 1974 a Montserrat necessitava un replantejament. Reformar l'edifici, endreçar -i netejar- les habitacions, canviar la decoració, modificar la propietat, posar-hi més finestres i, sobretot, obrir-les. La confessió de la deixa va ser demolidora, perquè se sumava a un reguitzell de casos de corrupció vinculats a la gestió autonòmica que va derivar en condemnes en ferm per finançament irregular. La mutació de CDC en el PDECat -ja es pot dir sense por d'equivocar-se- va ser un error, perquè el producte nou conservava tots els errors de l'última etapa sense excel·lir a l'hora de recollir-ne les virtuts. L'experiment fallit va acabar obligant a posar en marxa Junts, ja sota el paraigua de Puigdemont, amb tot el que això implica.

Era necessari carregar-se Convergència i considerar Pujol un proscrit per, amb el pas dels anys, tornar a participar de la governabilitat de l'Estat i passar a rehabilitar -com és comprensible i legítim- la figura de l'expresident de la Generalitat? Era necessari carregar-se Convergència per tornar a tenir l'estructura territorial en mans de dirigents amb experiència en l'anterior etapa, que són els que saben perfectament com funciona la maquinària? Era necessari carregar-se Convergència per tenir-hi dins dirigents com Aurora Madaula, que casen entre poc i gens amb el gen que impregna la manera de fer política de Junts? A Convergència hi cabia de tot -era part de la seva grandesa-, però sobretot hi havia codis. Codis que sorprenen els qui encara no han entès que el partit de Puigdemont, retòrica al marge, continua entenen com funciona el poder.

Els motius que van portar Mas a desballestar CDC són coneguts, i probablement tenien sentit quan es van adoptar les decisions. Però carregar-se el partit va ser la llavor de la pèrdua de control del procés. A ningú li van saltar les alarmes que quan l'expresident va plegar per pressió de la CUP cap, cap ni un, dels membres de la direcció convergent avalés explícitament la decisió? Hauria passat el mateix al PNB? Un partit que no es controla a si mateix estava preparat per dur a terme el xoc amb l'Estat més pronunciat de les últimes dècades? Si tot el que ha passat des del 2016 -quan Mas abaixa la persiana de CDC- ha servit per fer costat al PSOE, per rehabilitar Pujol i per tornar a l'ordre territorial, potser no caldria haver ni començat.