Ara fa gairebé un any i mig que Vladímir Putin iniciava l'agressió contra Ucraïna amb la intenció d’ocupar Kíiv i tot el país en una guerra llampec basada en la suposada superioritat de l’exèrcit rus i la no menys suposada manca de resistència dels ucraïnesos. Però, l’exèrcit ucraïnès va resistir l’envestida i, amb l’ajuda dels països occidentals, no només la va frenar, sinó que va expulsar l’exèrcit rus del nord del país -excepte del nord-est-, i, des de fa uns dies, duu a terme una ofensiva, de resultats fins ara modestos (recuperació d’uns 300 km², al sector de Zaporíjia i establiment d’alguns caps de pont a la riba oriental del Dniéper) en comparació a la de la primavera de l’any passat quan reconqueria 3.800 Km2 de territori.

El conflicte ha derivat en una guerra de desgast per Putin i ha posat al descobert algunes qüestions. Sabíem que les noves guerres, per usar l’expressió encunyada per Mary Kaldor, tenen algunes característiques comunes que també es donen a Ucraïna: ús de polítiques de neteja ètnica i de socialització del terror a les poblacions ocupades; acarnissament contra la població, normalment mitjançant bombardeigs indiscriminats, per tal de minar la moral i la resistència dels combatents i per provocar grans onades de desplaçats interns i de refugiats que dificulten l’organització de la defensa i provoquen problemes amb els països veïns; la superioritat militar, decisiva en la fase convencional del conflicte, no garanteix l’ocupació; ús de drons per bombardejar les poblacions i els objectius militars sense arriscar recursos humans propis; contractació d'empreses militars i de seguretat privades.

En el cas d’Ucraïna, deixant a banda l’arsenal nuclear, s’ha evidenciat que la capacitat militar i l’armament de Rússia és molt menys eficaç i més obsolet del que se suposava. Així, el Kremlin s’ha vist obligat a contractar mercenaris del txetxè Ramzan Kadírov i, sobretot, del Grup Wagner de Ievgueni Prigojin i a usar drons de low cost iranians, la qual cosa de retruc ha obert algunes portes al règim de Teheran en uns moments en què estava més qüestionat que mai. Certament, els Estats Units també van fer ús dels drons i de mercenaris a l’Afganistan i a l’Iraq per disminuir les pèrdues pròpies que sovint tenen un elevat cost electoral posterior. Els resultats en ambdós casos són prou coneguts. A l’Afganistan, després de vint anys d’ocupació es retiraven les tropes internacionals que deixaven enrere desenes de milers de víctimes, un país destruït, un estat fallit i un govern talibà que imposava de nou una fèrria dictadura confessional i restaurava una discriminació de gènere brutal i els càstigs corporals. A l’Iraq, la primera retirada de les tropes estatunidenques culmina el 2011 després de vuit anys d’ocupació (a petició del govern iraquià efectius estatunidencs retornarien el 2014 per lluitar contra l’Estat Islàmic).

Ací, quedava enrere un país més dividit i enfrontat que mai entre xiïtes i kurds, d'una banda, i sunnites de l’altra, amb un pòsit de violència endèmica i un govern feble que no va poder -o no va saber- evitar el sorgiment i la consolidació de l’Estat Islàmic que el juny de 2014 conqueria Mossul, la segona ciutat més important del país, i proclamava el Califat.

I, tanmateix, Putin, el mestre de la guerra híbrida (ús de tota mena de mitjans irregulars per afeblir l’adversari, des del terrorisme a les allaus migratòries, la provocació de desastres naturals -com la voladura de la presa de Kherson per obstaculitzar la contraofensiva ucraïnesa- o l’ús de la xarxa informàtica per difondre fake news o manipular processos electorals), s’ha vist abocat a una guerra de desgast amb un exèrcit poc preparat, mal organitzat i amb evidents llacunes pel que fa a l’estratègia militar i la capacitat dels comandaments. I ha confiat en un grup de mercenaris com a principal força de xoc, el Grup Wagner, una empresa propietat d’un oligarca i ex xef del Kremlin i, fins fa poc, home de confiança de Putin.

Segons apuntava a Euronews Samuel Ramani, del Royal United Services Institute, el grup fundat el 2013, es nodreix en més d’un 80% de convictes reclutats a les presons a qui es commuten les penes per anar al front de guerra (el percentatge restant són mercenaris), té estretes relacions amb els serveis d’intel·ligència russos (de facto és una extensió d’aquests serveis) i sovint ha estat acusat de crims de guerra (tortures, violacions, execucions de civils i de soldats desarmats...). El grup comptava amb uns 50.000 combatents a Ucraïna i s’ha detectat també la seva presència en diversos conflictes i països (Síria, Líbia, República Centreafricana, Mali, Sudan, Madagascar, Moçambic, Veneçuela i, potser, Níger).

Prigojin gaudia de la confiança de Putin, però, també s’havia conreat importants enemistats entre les altes jerarquies de les forces armades russes, com el cap d’Estat Major i màxim responsable de les operacions a Ucraïna Valeri Gueràssimov a qui havia criticat en diverses ocasions per considerar que estava conduint malament la guerra i per considerar que els seus mercenaris no estaven prou ben assistits en armament i en recursos. A finals de juny, després de diversos incidents i denúncies de les deficiències de l’exèrcit rus, la manca de suport als seus homes i els errors estratègiques de Gueràssimov, Prigojin protagonitza un confús intent de cop d’Estat en què el Grup Wagner ocupa Rostov del Don i aparentment es dirigeix cap a Moscou. Finalment, Prigojin ordena posar fi a l’acció, entregar l’armament a l’exèrcit rus -la qual cosa fa parcialment- i retirar-se a Bielorússia.

Per alguns analistes (Liana Fix i Michael Kimmage, The Beginning of the End for Putin,  Foreign Affairs, 27 de juny), el motí podria significar l’inici del declivi de Putin. El seu lideratge, fins ara absolut i incontestable, començaria a ser qüestionat per les elits i la cúpula del poder rus. L’atac del passat 17 de juny de la marina ucraïnesa contra el pont de Kerch, que uneix Crimea amb Rússia i garanteix el subministrament de les tropes russes que combaten al Donbàs, i l’airada i contradictòria reacció de Moscou, que va suspendre l’acord del gra alhora que organitzava la segona cimera russo-africana a Sant Petersburg amb delegacions de quaranta estats africans, semblaria avalar que regna un cert desconcert i precipitació al Kremlin. I, tanmateix, podria ser també que estiguéssim davant d’una operació de confusió i intoxicació pròpia dels conflictes híbrids.

En tot cas, hi ha incertesa a l’hora d’analitzar els darrers esdeveniments relacionats amb el Grup Wagner: segons el Kremlin, cinc dies després del motí, Putin es reuneix amb 35 comandants del grup inclòs Prigojin; aquest, suposadament refugiat a Bielorússia, però sense càrrecs, reapareix a Sant Petersburg durant la cimera russo-africana en companyia d’alguns dirigents africans; fa uns dies, un centenar de mercenaris del grup prenien posicions a tocar de la frontera de Bielorússia amb Polònia i Lituània, en el Corredor de Suwalki, pas obligat per arribar a l’enclavament rus de Kaliningrad; i, potser, el fet més significatiu, s’han vist profusió de banderes russes durant el cop d’Estat al Níger que Prigojin ha qualificat d’anticolonial.

S’entreveu al país africà l’ombra allargada del Kremlin, tot i que oficialment ha demanat el retorn a la normalitat constitucional, a l’hora que Occident perd un altre aliat al Sahel, després dels cops d’estat de Mali (2021) i Burkina Faso (2022), en una regió essencial en la lluita contra Al Qaida i Estat Islàmic i els seus grups afins. En definitiva, el motí de Prigojin pot ser indicatiu de l’inici del declivi de Putin o d’una maniobra d’intoxicació destinada a confondre els Estats Units, la UE i l’OTAN mentre l’autòcrata rus aprofita la confusió per desplaçar l’enfrontament amb Occident a d’altres escenaris.