La invasió d'Ucraïna per les tropes russes ha retornat la guerra a Europa. Ha sobtat que, tot i les declaracions emfàtiques de l'amo del Kremlin assegurant que no hi hauria cap invasió, aquesta s'ha produït i d'una manera que ha superat totes les previsions. Tret de les de la intel·ligència nord-americana, tot s'ha de dir. Crida l'atenció el lèxic emprat pels invasors per justificar la seva acció militar, un intent força groller de manipular el llenguatge per confondre la comunitat internacional (començant per la població russa).

El filòleg Viktor Klemperer va elaborar un estudi sobre el llenguatge del Tercer Reich, on alertava del perill que té desconèixer el significat de les paraules. Com es confonia, per exemple, l'heroisme amb el fanatisme perquè els joves alemanys es fanatitzessin. En el moment de justificar la invasió, Vladímir Putin es va referir a la voluntat de "desmilitaritzar" i "desnazificar" Ucraïna. Utilitzava així les paraules per fer just el contrari. 

El règim rus no és nazi. I encara menys ho és el govern de Volodímir Zelenski, que a més és jueu. Putin no té el component racista del nacionalsocialisme. Però hi ha en el seu discurs molts punts en comú en l'emprat per en el seu moment per Hitler per justificar la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939: els alemanoparlants de Polònia eren víctimes d'una agressió intolerable, ell desitjava una relació "pacífica" amb els polonesos i que només atacarien objectius militars. Es referia a la humiliació que havia suposat el Tractat de Versalles després de la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial i la seva ànsia per unes negociacions amb els seus veïns i la seva predisposició a un "desarmament" acordat. Parlava de la guerra com una acció defensiva per revisar el mapa sorgit de Versalles.

També com en aquell moment, un fet que colpeix és el desvergonyiment amb què actua un poder que se sent impune. La distància entre el que es diu i que es fa no només és enorme sinó que no es pretén ni tan sols dissimular, mentre es bombardeja població civil alhora que s'anincien suposats alto-el-foc. Els corredors humanitaris que es proposen són vies que transporten els qui fugen cap a Rússia o Bielorrússia.

Probablement, res d'això seria possible sense la crisi de veritat i les fake news que van generar el trumpisme. Va començar quan el portaveu de la Casa Blanca va parlar de "fets alternatius" per assegurar, contra tota evidència, que en la presa de possessió de Donald Trump hi havia assistit més gent que en la de Barack Obama. I ha continuat fins a la negativa a reconèixer els resultats electorals del 2020 assegurant sense proves que es va cometre frau electoral. 

Les mentides i inexactituds formen part del joc polític. Però quan l'abast de la mentida és tan gran, cal interrogar-se sobre el significat que té que un poder establert es permeti parlar de manera tan descarnada sense ni tan sols els dissimuls de la diplomàcia. En els darrers anys, el vocabulari emprat pels sàtrapes i pels qui aspiren a ser-ho s'ha fet més matusser, en un signe preocupant de nous temps. Quan Trump va afirmar que podia sortir a la Cinquena Avinguda, matar gent i no perdre vots, estava anunciant un temps nou en què el poder s'expressaria d'una manera que no admetria termes mitjos. Uns prínceps nous davant els quals no hi ha diplomàcia que valgui.