Fa pocs dies que el president Zelenski, immers en la lluita per evitar que l’atenció internacional sobre la guerra es difumini, ha vaticinat que no creu que Putin faci ús de l’armament nuclear, però sí intervencions en territoris de l’OTAN que no generin resposta nuclear i que, tard o d’hora, actuarà a Kazakhstan seguint un pla per multiplicar els conflictes arreu del món de manera que, com més n'hi hagi, més forta serà la seva posició a l’hora d’asseure’s a negociar. Segons Zelenski ara a Putin "no li cal destruir un país o l'altre: en té prou amb desestabilitzar-lo i ocupar-ne una part".

Ens queda lluny -no tan sols geogràficament- un país de contrastos com Kazakhstan, el novè més gran del món i un dels menys densos en població (la meitat de la qual es concentra en algunes ciutats com Almati, la capital històrica). Un país que conjuga imponents muntanyes de gran bellesa que aspiren a convertir-se en pols d’atracció turística internacional, amb inabastables extensions d’estepa -on la ramaderia es mena encara avui a cavall i ofereix estampes que recorden talment paisatges de les pel·lícules de l’oest americà.

La que va ser mil·lenària societat nòmada de Kazakhstan malda per modernitzar-se i deixar enrere les visibles conseqüències d’haver estat al bloc de l’Est durant el s. XX. S’esforça per créixer en tots els terrenys, industrial, digital, social, de serveis, tant sigui construint xarxes de carreteres o creant estacions d’esquí totalment modernes. Pistes d’esquí, per cert, a les altíssimes muntanyes que arrenquen literalment al peu d’Almati i a les que es pot accedir en pocs minuts amb un bus urbà talment com si a Barcelona, en lloc d’acabar el recorregut a Vall d’Hebron o al Peu de Funicular, el bus pugés cap a un Tibidabo on es pogués agafar directament el telecabina.

Kazakhstan és la república postsoviètica no europea que més ha incrementat la renda per càpita des de la independència el 1991 gràcies principalment a les seves vastes reserves d’hidrocarburs -la major reserva mundial de jaciments descoberta els darrers quaranta anys. Una societat multiètnica que manté una estructura de clans que es manifesta en rituals, casaments o enterraments, però que no es tradueix en cap vertebració política. Són les elits financeres i industrials les que ocupen els càrrecs de govern i de holdings estatals d’una república constitucional fortament presidencialista.

És positivament destacable que, ara per ara, ni les identitats ètniques tradicionals han generat episodis de conflictivitat greu, ni l’islam radical s’ha estès significativament entre la població del sud, ni a les regions amb major població russa no hi ha emergit cap moviment secessionista.

Kazakhstan està en transició cap a la categoria de mercat emergent, té un nivell de criminalitat equiparable a un país europeu, és la major economia de l’Àsia Central i està situat a l’encreuament de camins entre Orient i Occident. Cal destacar-ne l’aposta per la digitalització i les noves tecnologies, amb una empresa principal, Kaspi, que gestiona un ecosistema de pagaments en línia, mercats i tecnologia financera que ha canviat la forma com la gent paga, compra i gestiona les seves finances. Força diferent del que a casa nostra trobem habitual en les transaccions, i aparentment gens menyspreable.

I amb tot això, el factor estabilitat adquireix a Àsia central una especial rellevància just quan la tensió entre Orient i Occident -i els dramàtics esdeveniments que es van succeint- plantegen enrevessats interrogants sobre el futur. Si preguntes a la gent l’opinió sobre el conflicte d’Ucraïna tothom fuig d’estudi i has d’insistir per aconseguir-ne un mínim posicionament, d’igual manera que fan les esferes governamentals. Els riscos són massa grans i l’equilibri intern i extern massa fràgil.

Podria semblar que no hi té res a veure, però fa uns anys que el govern de Kazakhstan projecta canviar l’alfabet ciríl·lic -semblant al rus- pel llatí. Hi ha qui explica la voluntat de canvi com un desig d’allunyar-se de l’òrbita russa, però el govern ho argumenta com una manera de millorar les relacions internacionals. La decisió no és gaire popular entre la població, que la considera un capritx de les elits perquè comportarà complicacions al nivell educatiu de la població, i pel fet que podria crear una distància considerable entre els diferents grups ètnics del país, amb resultats incerts a mitjà termini.

Més enllà que, si finalment aquest projecte es fa realitat de forma escalonada i sigui assumible per a les diferents generacions, l’argument de l’allunyament de la influència russa no sembla irrellevant. O més ben dit, com veu Rússia aquest abandonament tant simbòlic com transcendent?

Fa pocs mesos, durant una visita a Alemanya, el president de Kazakhstan, Kassym-Jomart Tokayev, va fer unes declaracions contradictòries en afirmar que persistiria amb una cooperació integral amb Moscou, però anunciant alhora que s’adheriria a les sancions imposades contra Rússia. Fins ara Kazakhstan sembla apostar per la primera via, ja que, si s’observa la balança comercial, tant les exportacions com les importacions han crescut molt significativament els darrers temps, i alguns analistes sospiten que el país és utilitzat com a via perquè Rússia segueixi accedint a béns sancionats.

Tot i això, ha signat acords de col·laboració molt rellevants amb Itàlia -el tercer soci comercial de Kazakhstan del món- aquest passat mes de gener. Segons va manifestar el president Tokayev, "A més de l’energia, hi ha grans oportunitats en l’àmbit de les matèries primeres rares, transició energètica i digital, infraestructures de transport, indústria i agricultura". Al seu torn, el govern italià va expressar interès en el desenvolupament del Corredor Mitjà, la Ruta Transcaspiana i les línies ferroviàries per connectar Europa i l’Extrem Orient a través d’Àsia Central, evitant les infraestructures en territori rus. No ha de ser fàcil prendre decisions lliures i sobiranes amb el context de la guerra d’Ucraïna, tal com em van confessar un estudiant universitari d’Almati en veu baixa: mantenir-se a l’òrbita de Rússia és una oferta que no pots rebutjar perquè ha quedat demostrat què els passa als que no fan “bondat”.

Deu ser casualitat, però al centre d’Almati, en un immens i occidentalitzat mall, al costat de Zara i totes les esplendoroses botigues d’Inditex que coneixem bé, hi vaig trobar un comerç de luxe d’origen local, creat per un dissenyador kazakh, inspirat directament en roba i moda italiana premium, amb un nom que em va semblar significatiu: “Vito Andolini”. Sí, aquell que, amb el sobrenom de Vito Corleone, fa una enverinada oferta com la de Putin al Kazakhstan.