Així com l’estirabot cap a una dona o un gai pel fet de ser-ho mereix la desaprovació instantània, la mofa, befa i injúria per raó d’edat no sol passar factura i pot fins i tot formar part d’un gag humorístic. És una manifestació més d’allò que ha estat batejat com a edatisme, i no és per posar-nos tràgics, però fem constar que pot arribar a tenir derivades a la salut pública: adverteix l’OMS que l’edat es pren a vegades com criteri per accedir o no a l’atenció mèdica (com tal vegada ha passat en els moments més obscurs de la pandèmia). I quan es diu, per exemple, que determinat partit té molts votants de més de 65 anys, es fa anar un to condescendent o despectiu, com si aquests votants fossin menys importants o tinguessin menys dret a participar de les decisions ciutadanes que els qui en tenen 40 o 25.
És curiós que tinguem la pell tan fina per a algunes coses, on el grau de tolerància cap al sentit de l'humor sol ser rasant, i participem, en canvi, i sense conseqüències, d’escarnis sistemàtics, gairebé invisibles de naturals que semblen, derivats d’un fet tan rotund, universal i, sobretot, insalvable com és l’edat. Parlem d’una ofensa que no ha estat oficialment consignada al catàleg de les incorreccions polítiques, allà on per molt menys es fan uns escarafalls de ca l’ample o es munta un linxament a les xarxes. Quan, fet i fet, entre tots els prejudicis o discriminacions possibles, el de l’edat és el més estúpid, ja que ni tu ni ningú se salvarà d’anar fent anys, tret esclar, que qualsevol dia se t’emporti un autobús per davant. I ja sabem que, per regla general, l’alternativa a envellir és pitjor.