La seducció del Mundial de futbol té una col·lecció d'imatges que la sustenten, envellutades per la nostàlgia. La història, en moments màgics, serigrafiats en la memòria dels aficionats. La incursió de l'uruguaià Ghiggia per provocar el dol col·lectiu del Brasil el 1950, el salt sostingut de Pelé per rematar amb el cap Itàlia i erigir-se en rei el 1970 a Mèxic, l'eslàlom del Cruyff volador en el primer minut de la final del 1974 a Alemanya o la jugada de tots els temps de Maradona, per deixar enrere un exèrcit d'anglesos el 1986, el mateix dia que la mà de Déu es va posar la samarreta argentina. També per als qui que no s'entreguen a la passió d'una selecció, el Mundial concentra l'interès hipnòtic de l'acumulació de talent, un atractiu que no necessita propaganda per al gurmet del futbol.

La cita aristocràtica no ha perdut força ni amb l'actitud de sangonera dels poders que dirigeixen l'explotació comercial del negoci. Però el negoci, de tan espremut, amenaça de tacar la pilota. Afirmava Gary Lineker, autor del gol menys recordat d'aquell partit a l'estadi Azteca -el més icònic de la història dels Mundials-, que l'elecció de jugar el torneig a Qatar va ser una "decisió corrupta". En una entrevista a El País, l'exinternacional anglès hi afegia que l'operació fraudulenta era àmpliament coneguda. La FIFA ni tan sols s'ha preocupat per maquillar l'extravagància. Tampoc ha revertit el camí cap a l'escàndol, blanquejada com ha estat la relació amb el règim que organitzarà el torneig que arrenca diumenge. El campionat es juga al desert perquè convé, amb canvi de calendari afegit i després de fer la vista grossa amb la vulneració dels drets humans al país amfitrió, que han costat la vida a centenars d'obrers que han construït els estadis mentre es dobleguen llibertats que no es podran denunciar a la gespa.
 
La FIFA és avui un estat que es regula a partir del propi ordenament, sense necessitat de retre comptes, impune com se sent per transportar cites mundialístiques a canvi d'interessos ocults. L'elecció de Qatar és la sublimació d'un model que ha prioritzat la multiplicació dels ingressos per davant de la protecció del joc i els seus valors. Aquest és el Mundial del futbol modern, el que gravita entorn la cobdícia.

En el compte enrere cap al campionat, s'han multiplicat les reflexions sobre la denúncia necessària del que representa Qatar. S'espera de futbolistes i seleccionadors que tinguin opinió davant de tantes contradiccions acumulades i es lamenta que no es mullin sobre la perversió de portar l'espectacle a l'escenari qatarià. Però per què Luis Enrique ha de pronunciar-se abans que Pedro Sánchez? Competir a Qatar sense aixecar la veu és més censurable que esquivar responsabilitats en l'exili saudita del rei emèrit o la venda d'armes a dictadures del golf Pèrsic? De exercici d'hipocresia no se'n salva ningú.

Els poders que munyen fins l'últim cèntim que genera el planeta futbol es valdran, també en aquest Mundial, que tots els focus apuntin a la gespa. I, amb l'aficionat somiant en Messi aixecant la copa que li falta i es mereix -en una altra imatge de l'àlbum de cromos que van engreixar Ghiggia, Pelé, Cruyff i Maradona-, a la penombra es comptaran diners sense fer preguntes mentre s'avalen, per silenci imposat, fronteres a les llibertats.