Ara fa un any, Catalunya va fer l'impossible per votar, i ho va aconseguir. L'1 d'octubre va ser una jornada d'autoestima col·lectiva. La ciutadania, cívicament organitzada, va ser capaç d'esquivar l'escomesa d'un Estat que primer va desplegar els cossos de seguretat i els serveis d'intel·ligència per boicotejar el referèndum i després, quan va percebre el seu fracàs, només va trobar la resposta de la violència. Les urnes van ser al seu lloc quan tocava, malgrat els cops de porra. En aquella jornada de resistència, l'Estat va comprovar que no controlava el territori ni la seva gent i, amb l'ús de la força, va contribuir a la desconnexió emocional d'una part significativa de catalans.

L'1 d'octubre continua condicionant la política catalana i espanyola. La legitimitat de l'Estat a Catalunya va quedar seriosament lesionada ara fa un any, fins al punt que les propostes que no passen per una solució dialogada del conflicte han perdut avui credibilitat, extensa com és la llista de greuges i incompliments. A Catalunya, les lliçons de la tardor passada van tenir tanta o més càrrega de profunditat. L'independentisme va comprovar que amb un triomf parcial davant dels poders de Madrid no es feia efectiu el trànsit cap a la República. La contradicció entre victòria moral i repressió va generar desorientació.

Un any després, la confusió no s'ha dissipat: en funció de l'interlocutor i l'escenari, la votació es reivindica com un patrimoni col·lectiu o com un resultat vinculant. Les dues lectures comporten recorreguts diferents i generen tensió en l'independentisme, tal com es va veure en la marxa finalitzada amb càrregues al Parlament. La jornada de commemoració d'aquest dilluns il·lustra el garbuix del sobiranisme. Mentre el Govern es mostra compromès a no allunyar-se del mandat del referèndum de fa un any però en voldria un altre de pactat, la CUP acusa les institucions d'haver malbaratat el triomf a les urnes. Alhora, l'ANC insta el Parlament i l'executiu a desobeir, i els CDR es fan notar al carrer, amb una mirada còmplice del president Torra, que fa la sensació de sentir-se cada cop més incòmode en el perfil institucional. Aquesta setmana té una altra prova de foc al debat de política general.

La legislatura serà un sender sinuós. Els dos batecs de l'independentisme tornaran a emergir quan el judici als presos -i la posterior sentència- acceleri les pulsacions. La causa judicial situarà el procés en una altra cruïlla: algunes veus es carregaran de raons per esprintar a rebuf del moment d'agitació mentre que d'altres utilitzaran l'altaveu de protesta per collar l'Estat, avui tancat a negociar una votació sobre l'autodeterminació. Caldria atendre, però, dues premisses: que sense un referèndum validat dins i fora de Catalunya, el nus continuarà sense desfer-se; i que unes eleccions convocades després de la sentència per capitalitzar el malestar tornarien a repartir cartes, però difícilment engreixarien la majoria parlamentària existent.

L'independentisme faria bé de preguntar-se quan li convé el referèndum que persegueix i amb quines aliances hi ha d'arribar. La solució passa per aconseguir que una àmplia majoria de catalans, especialment els que no combreguen amb el projecte independentista, faci seu un nou 1 d'octubre. Per precipitar el referèndum, els contraris a l'estat propi han de veure la votació com una causa pròpia, que no és aliena. El repte requerirà temps. Assumir-ho no hauria de representar cap heretgia.