Som molts els escriptors d’origen musulmà que fa temps que advertim dels perills del fanatisme. No és cap novetat ni cap descobriment recent. La literatura contemporània n’és plena: Boualem Sansal, Salman Rushdie, Hanif Kureishi, Rita El Khayat o Nawal El Saadawi, entre d’altres, han abordat amb lucidesa i valentia els riscos de la deriva autoritària i dogmàtica dins del món islàmic. Ho han fet des de dins, sovint amb un cost personal altíssim.

Tanmateix, sorprèn el buit existent quan mirem cap a altres tradicions religioses. No abunden –o senzillament no existeixen amb la mateixa força mediàtica– relats distòpics equivalents centrats en els perills del fanatisme cristià o jueu. Michel Houellebecq, amb Soumission, va construir una distopia provocadora sobre una França islamitzada, que un servidor ha llegit i aplaudit; però el seu cas també és revelador d’una altra qüestió: la mirada parcial. Parlem d’un autor amb posicionaments clarament masclistes, identitaris, sovint fanàtics i fins i tot llunàtics, que assenyala el fanatisme dels altres mentre evita confrontar el propi. Si haguéssim d’estar governats per homes com ell, ja veuríem com de mal parades en sortirien les dones, les persones migrants o les persones trans. I això, més enllà del debat literari, és profundament inquietant.

La qüestió no és només què s’escriu, sinó també què s’evita mirar. Vivim un moment en què determinats moviments polítics d’extrema dreta –sovint legitimats per discursos identitaris i religiosos– han accedit al poder o hi exerceixen una influència decisiva. El seu llenguatge, les seves polítiques i la seva visió del món apunten cap a una erosió de drets, una normalització de l’exclusió i una reinterpretació perillosa dels valors democràtics. I, malgrat tot, el focus continua posat gairebé exclusivament en “l’altre”.

Durant anys, el relat dominant ha construït un imaginari on el perill venia sempre de fora: de l’estranger, del migrant, del musulmà. Però mentre miràvem cap enfora, el llop creixia a dins. Un llop amb altres noms, altres símbols i altres tradicions, però amb una mateixa lògica: la del fanatisme, la intolerància i la imposició.

El problema no és la religió en si mateixa, sinó la seva instrumentalització política. Quan qualsevol fe es converteix en eina de poder, en justificació de la desigualtat o en excusa per limitar llibertats, travessa una línia perillosa. I aquesta línia no és exclusiva de cap cultura ni de cap comunitat.

Per això sorprèn la manca d’autocrítica en determinats sectors del món cristià i jueu quan aquestes derives es produeixen dins del seu propi marc. Anomenar les coses pel seu nom no hauria de ser un acte selectiu. Si condemnem el terrorisme i el fanatisme en uns contextos, també cal fer-ho en tots els altres, sense excepcions ni relativismes.

Potser el terme “extrema dreta” ja resulta insuficient per descriure alguns d’aquests fenòmens. Quan la violència simbòlica o institucional es normalitza, quan es construeixen enemics interns i es legitimen discursos d’odi, ens acostem perillosament a formes de govern que desborden les categories habituals. Crec que ja podem parlar de terrorisme (més perillós que l’altre perquè neix legitimat per institucions erosionades).

La literatura ha estat, històricament, un espai privilegiat per anticipar aquests perills. Però perquè això sigui possible, cal mirar sense por cap a totes direccions. També cap a nosaltres mateixos.

En aquest cas, la literatura ja ha fet tard. Ja no cal imaginar cap distopia. Avui veiem lideratges com els de Donald Trump o Benjamin Netanyahu, acompanyats per corrents que barregen nacionalisme, religió i exclusió, avançant amb el suport –explícit o tàcit– de sectors que en treuen rèdit. Una mena de distopia en marxa, celebrada per alguns com si fos inevitable o fins i tot desitjable. Una distopia que ja és la realitat: el terrorisme ens governa.

Homes testosterònics, convençuts de tenir dret a arrasar amb tot allò que qüestioni el seu poder. El llop no havia de venir. Ja era aquí. Aquí, mentre el vaixell naufraga, seguim escoltant la música de gent com la Pilar Rahola. Quina por que fa tot plegat!