Hi ha moments en què la realitat, tossuda, s’imposa amb una força que ja no admet excuses. L’accident de Gelida n’és un. No només pel drama humà —que hauria de ser sempre el centre— sinó perquè ha fet aflorar, de manera abrupta i incontestable, una veritat que tots coneixíem i que massa sovint hem normalitzat: l’estat precari de les infraestructures del país.
No parlem d’un error puntual, ni d’una mala coincidència meteorològica, ni tan sols d’una cadena de negligències concretes. Parlem d’un sistema que fa aigües. D’unes vies, uns túnels, unes catenàries i uns sistemes de seguretat que acumulen dècades de desinversió, de manteniment ajornat, de promeses pressupostàries que mai no s’executen, de traspassos que mai no ho són del tot. Parlem d’un país que funciona amb estructures del segle passat mentre se li exigeix competitivitat, puntualitat i eficiència europea.
El caos viscut aquests dies a Rodalies no és un accident: és una conseqüència. La conseqüència d’un dèficit fiscal crònic que xucla recursos imprescindibles. La conseqüència de pressupostos estatals que s’anuncien amb solemnitat i s’executen amb desgana. La conseqüència d’haver assumit, massa temps, que “això ja va així” i que els trens tardin, s’aturin o no arribin forma part del paisatge.
Però quan el paisatge esdevé perillós, quan hi ha vides en joc, la resignació deixa pas a la indignació. I potser aquí hi ha la clau. Aquest col·lapse ha sacsejat consciències perquè ha fet visible el que sovint queda diluït en estadístiques i informes tècnics: que el mal funcionament de les infraestructures no és una molèstia, és una amenaça directa al dret a viure i moure’s amb seguretat.
Ara bé, la indignació només és útil si es transforma en consciència política. Si serveix per entendre que no estem davant d’un problema de gestió puntual, sinó d’un model esgotat. Que no n’hi ha prou amb pedaços, amb comissions d’investigació o amb rodes de premsa tranquil·litzadores. Cal una reflexió profunda sobre quin país volem i, sobretot, quin país podem construir amb les eines —o les cadenes— actuals.
Volem un país connectat, lliure, sostenible, cohesionat territorialment, on el transport públic sigui una alternativa real i fiable? Volem un país que cuidi els seus treballadors i usuaris, que planifiqui a llarg termini i no visqui instal·lat en l’emergència permanent? Si la resposta és sí, cal assumir que això requereix recursos, sobirania de decisió i responsabilitats clares.
Gelida i el caos posterior no hauria de ser només un record dolorós ni un titular que s’esvaeix amb el pas dels dies. Ha de ser un punt d’inflexió. Un moment de lucidesa col·lectiva per entendre on som i per decidir, d’una vegada, cap on volem anar. Perquè quan un país descarrila, el pitjor que pot fer és mirar cap a una altra banda i esperar que el pròxim cop no sigui encara més greu.