Per un fill, no hi ha res més feixuc que un dels seus progenitors fent-li massa preguntes. I quan són tots dos, coordinats com un duet implacable en un tercer grau familiar, el turment esdevé indescriptible. Els interrogatoris de bon matí i les fiscalitzacions vespertines formen part d'una tradició que sembla no acabar-se mai. A l'espera d'una corroboració científica, tot apunta que en l'ADN d'un pare s'hi desenvolupa el gen de l'interrogant constant que l'empeny a voler saber tot allò que el seu fill no té cap ganes d'explicar-li.

Si bé és cert que els pares són pesats, no ho és menys que, coincidint amb la turbulenta adolescència, els fills manifesten un laconisme selectiu molt irritant. Mentre passen hores comunicant-se amb vés a saber qui a través d'un ventall inabastable de canals, a casa tot són monosíl·labs i respostes tipus test. Aquesta època crítica en la relació familiar és el desencadenant d'un trànsit fatídic per a tots aquells que han comès la temeritat de tenir fills. En pocs anys i als ulls dels seus hereus, els pares passen de saber-ho tot a no entendre res.

En l'actualitat, la ignorància paterna sobre la vida dels fills s'estén al món laboral. Fa poques setmanes una enquesta realitzada per Linkedin constatava que la meitat dels pares no entenen de què treballen els seus descendents. La popular xarxa social orientada a negocis i professionals destacava com a feines més incompreses algunes ocupacions certament enigmàtiques com dissenyador d'interfície d'usuari, actuari o social media manager. D'aquesta manera, les professions de la nova era també contribueixen a la fractura generacional amb els pares i al fet que, poc a poc, els fills es converteixin en perfectes desconeguts.

Arribats a aquest punt convuls de la biografia familiar, els pares s'han de resituar. Ja no són els superherois que resolien tots els problemes amb una manta lligada al coll a mode de capa. Perden el títol de pseudometges capaços de sanar lesions terribles recorrent a una farmaciola plena de fregues i petons. Mai més seran els oracles que podien respondre qualsevol pregunta gràcies als seus coneixements enciclopèdics o a una imaginació que s'empescava alguna resposta versemblant. Amb el temps, el paper dels pares evoluciona fins a convertir-se més en una referència que en un referent. Un model perfectible per als fills.

I així fins que el cicle vital converteix els fills en pares i la perspectiva canvia de manera dràstica. Es reinicia l'experiència amb els mateixos embolics, conflictes i contradiccions. I aquí és on cal remarcar una obvietat absoluta: només tenir fills permet entendre els propis pares. Aleshores tocarà encaixar la sensació vertiginosa d'anar a remolc d'uns marrecs, de quedar-se enrere durant la seva adolescència i de no arribar a res i entendre ben poca cosa mentre aquell menut que gronxaven en braços es converteix en un adult desconcertat. I, malgrat tot, la roda genealògica seguirà girant. Un fet tan indiscutible com que allà on no arribin els pares, ho hauran de fer els fills, els néts o els besnéts. O, si més no, intentar-ho.