Abans, quan sortíem, sortíem. No és per donar-me-les de res, però si premíem el gas, la cosa era digna de menció en les cròniques dels reis. Ni per diners, ni per alcohol, ni per drogues. No: era energia, i aquella sensació que eres immortal, que ets immortal. Entrar en aquell bar de Poblenou i que posessin la cinta de la teva banda fetitxe, o simplement que una cambrera amb més gràcia que la resta posés Cuando fuimos los mejores de Loquillo. Quan passava això, ja començaves a adonar-te que no eres el més jove del local. T’estic parlant de l’època en què no quedàvem pel mòbil. Ens trucàvem divendres o dissabte a la tarda i dèiem un parell de llocs i una franja horària. “On sempre” i “a partir de les onze”, per dir alguna cosa. I amb això, a jugar. I ens trobàvem, i ens evitàvem, i fèiem i desfèiem.

Si tenies parella, la cosa era d’una manera; si anaves sol, eres com un iogurt: vas en paquet, però segons com et pots dividir i fer la teva. Tota la lleialtat i poc compromís. No vinc avui amb l’escopeta carregada de nostàlgia —o no més que habitualment. Però de vegades em pregunto per aquella energia que durant anys sembla que hagi tingut desada en un armari del pit i que ara, encarant la maduresa, reconec encara latent. Són les ganes o serà la inspiració?

Les ganes les poses tu mateix. La inspiració ve de fora. I en això els amics són vitals. Us confesso que fa deu dies que espero una quedada per a finals d’aquesta setmana. Si t’explico el pla, potser no hi veuries res sofisticat, o fins i tot em miraries estrany quan digués “teatre, dinar i copes a la tarda, i ja està?”. Com que soc idiota, afegiria que potser faríem algun cigar entremig. I em respondries aixecant les celles com si fossis Rodríguez Zapatero. Poca confiança. Ho entenc. Però m’és igual, quines ganes, quina passió, com riurem. 

Però l’amistat és com un còctel que no coneixes. Per què? Perquè tot són incògnites. Àcid o amarg. No sabies que el Nikkei Sour del Raül de l’Ideal és la primera estació per arribar al cel, o que el Calypso que et prepara el Juanjo al Caribbean Club és l’ingredient que li faltava a la teva sang per tenir sentit. Que està molt bé anar demanant mojitos i Cosmopolitan, però de vegades t’has de deixar anar. Amb qui tens confiança, amb qui et pot veure en calçotets, amb qui t’ha donat un mocador quan creies que ploraves d’amagat. Els amics. Que són els meus Whisky Sour o Clover Club: n’hi ha de diversos sabors i intensitats. A tu et passa el mateix. No estic d’acord amb tantes etiquetes, però tenim de tot, i cal ordre.

L’amistat és aquell mantell que cobreix els teus buits. No dic mancances —que potser també— sinó allò que et cal i que no sabies que necessitaves. Teixir plegats, en diríem. Però prefereixo parlar de fabricar una esperança. No és un procés ràpid ni vistós, i encara menys conscient. Apareix un artefacte creat per un orfebre quasi màgic. Què és això de tenir confiança plena en algú? Què ho fa? Com? A veure, que hi ha molts graus d’amistat, em diràs. Sí, però ja saps de què parlo: d’un estat de la matèria en què, en essència, no cal manteniment, en què el coneixement és inabastable i en què la disponibilitat és total. Una andròmina digna dels déus, i que et permet creure amb tranquil·litat que hi ha alguna cosa superior a nosaltres, segur.

I com qualsevol obra d’artesania, també es pot trencar. O deixar de funcionar, i no saps per què. O quedar-se sense bateria. Les relacions tenen bateria, noi, i de sobte no queda energia. Com quan el raspall elèctric queda sense pila mentre et rentes els queixals més llunyans.

Rere les ulleres fosques i el fum etern dels seus cigarrets, Paul Auster va escriure molt i bé sobre la nostra naturalesa, tan petita davant de temes tan grans. I recupero ara allò que deia: “Ens fem grans, però no canviem; ens tornem més refinats, però, en el fons, continuem sent com quan érem petits: criatures que esperen amb ànsia que els expliquin una altra història, i la següent, i una altra més.”

Jo no he vingut a explicar-te històries —una mica sí—, ni a escriure-les plegats —que és carrincló i una mica veritat. No: estic aquí perquè em notis. Que ho sàpigues. Que sigui amb senyals de fum, colom missatger, correu postal o un WhatsApp, que en l’eco de la teva ànima comptis que hi ha qui està per tu. De la mateixa manera que el Divendres Sant entenem que Jesús va morir per llevar el pecat del món —per nosaltres, en definitiva—, hem d’entendre que qui ens estima se sacrifica per nosaltres i no ens passa factura. No vinc a comparar ningú amb Jesucrist —això ho fan els qui no saben de què va, i el meu amic cantant, que té més gràcia que ningú—, sinó que vull defensar a peu i a cavall que l’amistat és militant i honesta. No vinguis amb nyi-nyi-nyi. És exigent: o respons al senyal de Batman quan toca o estàs fora, en un altre escalafó. Que hi pots tornar, sí, però de moment, allà.

Amb el temps, els records només canvien el seu significat. Això, si no els deformes abans. Benedetti donava la benvinguda a l’amor en qualsevol format; amb l’amistat, suposo que igual, allò de “duri el que hagi de durar”. La vida és una derrota acceptada, diu el clàssic, i potser un cop saps on ets, és més fàcil entendre. Com aquell nano de vint anys, avui em noto immortal, però a diferència d’aleshores no em pregunto per què, sinó per qui. El meu fill encara em dona la mà quan anem pel carrer; la meva filla encara em somriu amb els ulls quan m’aguanta la mirada. Per qui? Per ells, i per tu, que vols estar aquí. El format ja el trobarem, ja l’estem trobant. No hi ha calendaris ni compromisos de permanència. Avui, demà… què més dona.

Com que em coneixes, ja saps que compacto tota la meva por rere l’humor negre i una aparent atonia sobre la vida. Semblar superficial ajuda. Faig la broma que moriré sol, quan potser temo un purgatori etern a la terra dels homes. Tinc dos fills i et tinc a tu. La solitud és una illa interior, ho sé bé, massa. Però estar isolat és una cosa, i saber que ets un arxipèlag és una altra; i sovint ets una península, encara que no ho sàpigues o no ho vulguis admetre.

Has d’anar al teatre. Agafa ja les entrades per En la mesura de l’impossible, sí, de La Perla 29. Al costat de la Biblioteca Nacional. No em distreguis. La peça dona per molt. Com menys prejudicis portis, millor. I escolta. I accepta-ho. Queda’t amb el personatge que encarna el gloriós i orgànic Joan Amargós. La complexitat. Prou de blancs o negres. Madurar no és ser tolerant: entendre el món és esdevenir empàtic. No simpàtic: empàtic, i decidir. Tot és complicat, sí, però també pots fer el que toca. Imperatiu categòric? Potser no. Però sí que hi ha alguna cosa que està per sobre nostre, perquè és la suma de nosaltres, de cadascun, de l’individu. Primer la persona i després la massa.

Amb l’amistat, la complexitat està entesa, absorbida. Som cadascú una cosa. Si hi ha engany, no funciona. És encara més profund que amb l’amor. Ja saps de què t’estic parlant —i més tu, que tant has patit per això. Complexitat. Al teatre entra encara millor, perquè no hi ha jutges ni acòlits: tu decideixes en secret. Tu ja saps la teva cosa. Després, quan comentem l’obra prenent vinets al carrer Unió, ja diràs o no què en penses. I com t’agrada discutir, i com em provoques. I tornem al principi: és quan som immortals, quan hi som perquè volem. Ser i estar. Sinònim ho seràs tu. Jo soc això i estic perquè em notis, perquè em comptis. Soc el teu Red Bull, la teva energia enllaunada, perquè en pots disposar quan calgui. A la vida real, fora de les metàfores dels articles, prova de prendre menys sucre.

Tot el que estimes algun dia es perdrà, però només estimant fas que la vida valgui la pena. Hauria de ser l’única cosa que Sant Pere et preguntés. El que m’importa és mantenir aquella energia que teníem, que tinc, per poder tornar a començar. Cada dia un nou principi. I potser no ens posaran cançons quan entrem als bars —ja no portem aquelles botes ni aquelles caçadores que volaven—, però encara tindrem tota l’actitud de quan érem els millors, que és just ara mateix.