Quan ens trucàvem

Parlar per parlar, sense dir-nos res i dient-nos-ho tot. Explicant-nos com ha anat el dia, o simplement, preguntant-nos quin temps fa. Un bon dia o un bona nit. Conversar, comunicar-nos. Saber que tots estem bé. On vas anar i on aniràs. Criticar, m’han dit que i sabies que… Ho sabem tot. Ens ho expliquem tot. I els silencis, els que no són incòmodes. Els conscients. Només saber que ets a l’altra banda. Que quan et necessiti, vindràs corrent. La mare, la germana o l’amic. Amb la parella mentre tornes de la feina. Fotent el rotllo sobre les teves dèries i preocupacions. Les històries que es repeteixen més que l’all. Amb l’orella suada, però al telèfon.

El dia que va aparèixer WhatsApp ens vam perdre de vista. En aquell precís moment, van desaparèixer les trucades. I fins i tot les trobades. Per què t’has de veure si t’ho pots dir amb dues línies? Per què has de perdre el temps si no el tens? Des de l’aparició d’aquest maleït invent, hem substituït la conversa per missatges de text. Reduïts, buits, insignificants. Per notes de veu que hem d’escoltar dos cops. Per converses que es perden pel camí, que queden arxivades ves a saber on. Xerrades inacabades, confessions enregistrades. Pendents dels dos tics blaus. De les respostes que mai arriben. És la millor excusa pels que passen de tot. La desesperació absoluta pels que esperen a l’altre costat. 

Recordo els meus inicis a la professió, quan per contactar amb algú havies de trucar a casa. Repassar el llistat telefònic, buscar el cognom i tenir sort. Parlar amb la dona o el fill. Presentar-te i convèncer-lo per traslladar el missatge. I finalment, si s'alineaven els astres, et tornaven la trucada i tenies l’entrevista. Era una feina de picar pedra. De formigueta. Molt més feixuc que ara, però definitivament més efectiu. La paraula com a arma de seducció. El fet d'enredar, encisar. Aconseguir allò que volies perquè et podies explicar. El que han fet tota la vida els comercials del que sigui, els que et volen vendre i que ho venen tot. L’art de la comunicació sense traves. El que ara ja no existeix. El cop de telèfon ha passat a la història i ja no hi ha qui l’entengui.

I el que és pitjor. Amb l’allau de trucades de números desconeguts i d’estafes que cauen per totes bandes, ara hi ha qui ja no despenja el telèfon. Si vols comunicar-te amb algú, abans, envia un WhatsApp. Però no tinguis pressa, que no sigui res urgent si no vols morir en l’intent. Pren-t’ho amb calma i ves insistint. I la meva persistència sempre serà amb una trucada. Encara que m’ho demanin, si no vull confusions, si no vull malentesos, agafo el telèfon. Vivia millor quan ens trucàvem. I digueu-me antiga. Però a mi que m’agrada anar per feina, que soc pràctica i que encara crec que parlant la gent s’entén, sempre em trobareu a l’altre costat de la línia. Truca’m i guanyarem temps.