Per què el Departament d'Interior es negà a tramitar fa unes setmanes la sol·licitud d'un partit polític de celebrar una concentració davant del Parlament de Catalunya prevista per al 24 d'abril? I per què uns dies després, davant de la sol·licitud d'una nova concentració per a l'1 de maig, el mateix Departament renuncià a tramitar-la tot considerant que no era l'òrgan competent i li donà curs davant la Delegació del Govern?

En el primer cas, perquè el Departament entengué que, de conformitat amb les restriccions a la llibertat de circulació de les persones aprovades pel Govern de l'Estat a través de la declaració de l'estat d'alarma, el dret de reunió no es podia exercir mentre durés l'estat excepcional. En el segon cas, perquè de resultes de la primera negativa, el TSJC dictà la Sentència de 24 d'abril, en la que desconeixent (a) el sistema de repartiment competencial entre Estat i comunitats autònomes i (b) els efectes constitucionals de l'estat d'alarma, fallà que, des de la promulgació del RD 463/2020 de declaració de l'estat d'alarma, la competència per a resoldre la comunicació de la celebració del dret de reunió havia passat de la Generalitat a les autoritats competents del Govern central (Ministeri d'Interior a través de la Delegació de Govern).

La troca s'anava embolicant i no precisament per deixar ben parat el dret fonamental de reunió. Perquè d'acord amb la Constitució, la declaració de l'estat d'alarma no pot comportar la suspensió de cap dret fonamental, a diferència del que preveu per a les declaracions d'estat de setge i d'excepció on sí cap la suspensió dels drets que la mateixa Constitució esmenta. Ara bé, diferent d'una suspensió de drets, que n'aniquila temporalment l'exercici, és la possibilitat de limitar-lo o condicionar-lo. I aquesta actuació, en tot cas, haurà de respectar el principi de proporcionalitat: és a dir, caldrà demostrar que les mesures adoptades són mesures necessàries i que no n'hi ha d'altres de menys lesives; que són adequades als fins perseguits; i que generen més beneficis generals que danys al dret afectat.

Doncs bé, el RD 463/2020 de declaració de l'estat d'alarma fa exclusiva referència al dret de lliure circulació amb l'adopció de les mesures de confinament que tothom coneix (i que moltes d'elles no passarien el sedàs del principi de proporcionalitat per innecessàries o inadequades). I, per bé que podria discutir-se si indirectament l'ordre de confinament, en les diferents modalitats que ha adoptat, pot estar condicionant o no l'exercici del dret de reunió, hi ha un fet que no es pot posar en qüestió: la declaració de l'estat d'alarma no ha suspès el dret de reunió.

En conseqüència, el Departament d'Interior, quan es presentà la primera sol·licitud de concentració, havia d'haver examinat si la proposada era viable espacialment i temporalment, ateses les circumstàncies actuals de perill de contagi, i si en aquest espai i temps determinats els organitzadors havien ponderat suficientment la preservació d'altres drets, com el dret a la salut dels participants i de tercers. Si no ho havien fet, corresponia al Departament proposar mesures alternatives, i només en darrer terme, si de cap manera no hagués estat possible preservar la salut de les persones, hagués pogut prohibir la concentració.

La segona resposta del Departament d'Interior, en la que declinava la competència pròpia en favor de la Delegació del Govern (i la segueix declinant com es pot veure en la seva web), és també sorprenent: suposa un acatament de massa bon grat d'una Sentència que no l'afectava per a casos subsegüents, i que ni el propi Ministeri d'Interior ha deixat dempeus: li ha recordat a la Generalitat que, malgrat tot, la competència segueix essent d'ella.

Però la troca s'ha seguit embolicant. Dies després, el Departament anuncià una proposta de com celebrar concentracions (estàtiques, en carrers de 20 metres d'ample, amb mascareta, etc.). I se situava així, de nou, el dret de reunió a la picota. Perquè cap poder públic pot decidir a priori, per més estat d'alarma que estigui declarat, quin ha de ser el contingut de la protesta, quin el lloc d'aquesta, i a través de quins instruments es vol realitzar.

L'autoritat competent no l'autoritza les concentracions o manifestacions, sinó que, a posteriori, és qui examina si les mesures proposades pels organitzadors són suficients per preservar l'ordre públic. És només aleshores quan pot proposar modificacions de la proposta sempre que passin el garbell de la proporcionalitat. Altrament exerciria per substitució un dret que correspon a la ciutadania.

No anem bé, doncs, amb propostes com aquesta, ni prohibint concentracions amb l'excusa de l'estat d'alarma, ni renunciant a una competència pròpia. Si a la primera de canvi arremetem contra els drets, no anem bé.