Perdre forma part del joc però en l’elit, en els moments en què cal donar un cop d’autoritat, la derrota diferencia els bons dels grans equips. L’eliminació del Barça de la Champions ha estat especialment inadmissible, sobretot per la indolència dels jugadors, la inicial i la final: en els primers minuts semblava que fos l’Atlètic de Madrid qui necessités un gol per classificar-se, com si ningú sabés que els matalassers acostumen a mossegar d’entrada. I en els minuts finals, sense xuts ni ocasions clares, sense recursos, sense assetjar al rival, improvisant. Posant Pedro per Iniesta. La clarividència del mateix “Tata” que el passat hivern descartava un central perquè el fitxatge era Puyol.

Deixant de banda els problemes extraesportius, que no poden servir d’excusa, més enllà de la imatge i dels diners que ja no s’ingressaran, l’equip blaugrana va tornar a demostrar una vegada més la seva capacitat i propensió a caure més avall del pou. A no saber perdre sense fer el ridícul. L'única ensopegada digna en partits importants en els últims anys va ser el 2010, amb un insuficient 0-1 de Copa al Sánchez Pizjuán en què Palop va evitar la classificació. Allò sí va ser caure amb orgull, “morir” amb l’estil mantenint la identitat. Ahir al Manzanares va naufragar un equip ofensiu basat en la possessió, que amb Messi i Neymar va ser incapaç de marcar un gol en 90 minuts.

L’adéu a la màxima competició internacional també entreveu una d’aquelles realitats dures d’admetre, si no és amb la boca petita o en un cercle íntim: que el Barça no ha estat ni és un equip guanyador. De fet, excepte el Barça de les cinc copes (1951-57), quatre dels vuit anys del Dream Team (1990-1994), els dos primers de Rijkaard (2004-2006) i quatre de Guardiola (2008-2012), no s’ha pogut instaurar cap altra hegemonia blaugrana llarga i sòlida en 115 anys d’història. O sigui, 16 anys de guanyadors i els 99 anys restants de perdedors. Sense les urgències històriques de Menotti però amb la sensació que falta quelcom per consolidar-se i convertir un cicle en normalitat, en estabilitat vencedora, en rutina quotidiana i no en ratxa anecdòtica.

La marxa de Guardiola va precipitar una lentíssima decadència ja dibuixada en l’eliminació europea a mans del Chelsea després de desaprofitar un 2-0 al Camp Nou: l’equip de Tito va endur-se la lliga gràcies a la inèrcia d’una gran primera volta amb un Madrid ruïnós. Però ja amb Roura, els blancs es van passejar al Camp Nou en semifinals de Copa (1-3) i la cirereta la posar el Bayern amb un 0-7 global. Aleshores Piqué va dir que calia reflexió i retocs i Zubi va quedar-se quiet. I s’ha perdut un any, igual que en la temporada 2007-08, en l’autocomplaença d’un Rijkaard permissiu. Un any que en poden ser dos si la sanció de la FIFA continua endavant i el club no pot fitxar. Si s’obté la suspensió cautelar, caldrà fer neteja a fons, un nou home fort i líder a la banqueta que sàpiga on és i una nova junta legitimada que surti d’unes eleccions, passi pàgina als escàndols i al “guerracivilisme” (Qatar, accions de responsabilitat, Hisenda, espionatge de directius, contractes irregulars, fitxatges de menors...) i tingui veu i vot en les decisions que es prenguin a Europa.

Ja es pot intuir la consigna dels jugadors: que cal fer pinya i aixecar-se, apel·lacions al suport de l’afició, confiança en el tècnic... Però si la dinàmica es manté igual, tot fa preveure dos tristos capítols per tancar una amarga temporada. Queden sis dies per a la final de Copa i el Madrid hi arriba amb més moral i predisposició. Sura en l’ambient un dejà vu de la final del 2011 al mateix escenari, Mestalla. Allà i en el darrer partit de lliga a casa contra l’Atlètic de Madrid –amb el títol en joc si és que l’equip no s’ha entrebancat a Granada, Elx o Vila-real-, es mesurarà novament si el Barça és capaç de mantenir-se en el camí triomfal marcat per Guardiola o si torna a la grisor dels anys 70 i 80, si l’època recent del Pep Team és un fresc i reconfortant oasi en un immens desert o un terreny fèrtil per sembrar i recollir. Si la victòria pot ser el pa de cada dia o només molles i engrunes més menys nutritives que enganyen l’estómac una estona. Si hi ha prou fe i convicció per convertir-se en un club habitualment guanyador sense bipolaritats (ni quan guanyen són Déus ni quan perden han de cremar a l’infern) en què l’únic –isme sigui el barcelonisme.