Ens hem passat tota la setmana amb la mirada fixa al Parlament. Atents a les declaracions dels diputats, a l’espera de saber si Artur Mas seria o no investit president. Han estat cinc dies farcits d’especulacions i de càbales sobre el futur de Catalunya. Ja ens havíem instal·lat en la rutina de les portades farcides de declaracions polítiques, tot i que la setmana es podria qualificar d’excepcional. 

Ens disposàvem, doncs, a donar una treva a la informació política, a relaxar-nos amb altres temes quan l’horror ens va entrar per la porta divendres nit, sense avisar. L’horror s’experimenta, per sort, poques vegades però no per això deixa de ser horror. Amb totes les seves lletres. Quan arriba... impacta, bandeja violentament la rutina més acomodada i et deixa immòbil durant segons. Després tot passa acceleradament: l’horror obliga a improvisar reaccions, a mobilitzar a corre-cuita, a pensar ràpid, a entendre, a preguntar i a trobar respostes. Obliga a deixar per un altre diumenge la reflexió que els havia escrit– sobre la necessitat d’invertir més en ciència i tecnologia-, per posar la mirada en l’incomprensible i en el drama de la situació. 

París, ciutat cosmopolita, plena de vida un divendres nit, ferida de mort per una cadena d’atemptats simultanis amb explosions i afusellaments. Incertesa, terror i espant; tres reaccions inevitables en veure morts al teu voltant. Declaracions del president Hollande: “És un atac de guerra”; d’Obama, de Rajoy, d’Artur Mas i d’Ada Colau. Minuts de silenci i xifres: 129 morts, més de 352 ferits, sis explosions, vuit terroristes amb cinturons explosius i kalàixnikov, sis d’ells acaben immolats. Acció jihadista per part d’Estat Islàmic. 

La memòria exigeix fer recompte: cinquè atemptat terrorista en el que va d’any. Fa menys de 15 dies lamentàvem la mort de 224 persones en l’accident d’avió estavellat a la península del Sinaí; a finals de juny, atacs a dos hotels de Susa a Tunísia; els morts al març al Museo del Bardo del mateix país; i el terrible atemptat contra Charlie Hebdo a principis d’any. Totes les dates i morts posats en fila, esgarrifa pel poc temps que ha passat entre un i l’altre. 

Passades les 24h de la massacre de París, és el moment de les preguntes per entendre. Per què últimament el terrorisme truca tan sovint a la porta? Quines diferències hi ha entre Al Qaeda i Estat Islàmic? On és l’origen del conflicte? Hi ha origen? Hi ha final? Pere Franch, professor de Relacions Internacionals a la Facultat de Comunicació Blanquerna, explica que per fer “front al caos que regna actualment a Síria i l’Iraq hi han de participar tots els països implicats”. I l’Àlvar Llobet– periodista especialitzat en Orient Mitjà de NacióDigital– comenta que les estratègies d’Al Qaeda i Estat Islàmic a l’hora de portar la guerra santa a Occident són diferents. “Estat Islàmic augmenta la freqüència dels atacs i persegueix la creació d’un territori, interpretat pels seguidors radicalitzats com a califat o base física, a partir del qual es poden formar autèntics exèrcits per bastir atacs a gran escala”. Esgarrifant.  

Internet ens va apropar a l’11-S i a l’11-M a través de pàgines webs i llistes de distribució on s’acudia atemorit a consultar si els familiars o amics eren vius. No existien les xarxes socials, el correu ens ho deia tot. L’horror de París ens va arribar a través de Twitter, Facebook o Whatsapp, tant és. La manera de rebre la informació ha canviat; el terrorisme segueix sent el mateix encara que tingui un altre nom.