La situació en la que es troba el govern de l’estat no és fàcil ni convida a l’optimisme. Sense entrar en majors consideracions sobre l’herència i el context europeu general molts sabem, per pròpia experiència, que això obliga a prendre decisions contundents. Com, sobre el paper, no hauríem d’ entendre la necessitat d’ajustos, si aquí a Catalunya ens hem trobat en algunes circumstàncies semblants... Hi ha, però, tres límits a aquests ajustos: un d’ells és la distribució competencial. Sobre allò que és competència catalana, l’estat no pot decidir unilateralment. El segon, és si està legitimat per retallar qui imposa ajustos als altres però no predica amb l’exemple. I el tercer té a veure amb la justícia social. Tot és retallable o hi ha autèntiques línies vermelles?
De les tres limitacions que he mencionat, voldria referir-me a la tercera, doncs hi ha ajustos que poden acabar passant una elevada factura en determinades matèries i polítiques amb clara incidència social. O dit d’una altra manera, hi ha retallades que poden finalment resultar més costoses i més traumàtiques que no pas allò que es volia estalviar.
Un clar exemple ho són les polítiques actives d’ocupació. Enteses com les mesures i els programes d’orientació, formació i ocupació adreçades al conjunt de persones en situació de desocupació, o ocupades i que busquen una millora en la seva feina. Aquestes polítiques són sempre fonamentals, però en un moment tan i tan crític pel nostre mercat de treball ho són encara més. Més enllà d’acompanyar adequadament les persones que busquen un lloc de treball, més enllà de donar eines i de reorientar, tenen també un paper de dic de contenció que no es pot desmerèixer.
Ara mateix, les dificultats d’inserció en el món laboral són grans per a tothom, derivat de l’existència de molts perfils professionals a l’atur i de la minsa capacitat del propi mercat per a generar ocupació. Malgrat tot, hi ha persones amb dificultats afegides, sigui per la seva escassa formació o experiència, perquè presenten algun tipus de discapacitat, absència d’hàbits de treball, o sigui per qualsevol altra problemàtica. Si els fons que l’estat destinava per a aquests programes cauen dràsticament, s’estan destruint les possibilitats d’aquestes persones per a inserir-se laboralment, i també socialment. No disposar de les polítiques, no poder contractar els gestors dels programes, deixar ajuntaments i altres entitats sense finançament per a fer-los és injust, és poc intel·ligent i serà irremeiablement més car i més dur.
ARA A PORTADA
23 de maig de 2012