“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així traçava, a cop de micròfon radiofònic, les línies mestres de com havia de ser Espanya, un dels militars sublevats de l'exèrcit més destacats del cop d’estat de 1936 encapçalat per Franco: el general andalús Queipo de Llano. L’Espanya franquista continuaria la seva inquina anticatalana allà on ho va deixar Felip V el 1714 i s’alletaria de la primigènia maquinació de macabre imperialisme de Gaspar de Guzmán, el Conde Duque d’Olivares, que n’oferí els prolegòmens d’anorreament i submissió com a pauta a seguir per tot govern espanyol, en la Guerra dels Segadors de 1640-52.

Fixem-nos que els períodes històrics esmentats coincideixen amb contextos de fonda crisi político-econòmica com és l’actual moment; que paradoxalment són els contextos on medren la inflexió i el canvi de paradigma: apareix l’escletxa de l’oportunitat. Això és el preludi del reordenament de les coses; l’acceptació de quelcom nou en l’escenari que s’està gestant. Lògicament, això alerta els immobilistes del status quo i intenten posar pals a les rodes a la nova dinàmica que s’ha d’encarar, amb l’ànim de perpetuar marcs de situació, de totes totes, insostenibles.

Ara mateix, el govern espanyol dirigit per Mariano Rajoy està entomant la situació amb els mateixos paràmetres de follia imperial que el seu homòleg de 1640. Quan l'imperi s’ha de rescabalar, la mirada pirata sempre la fiten contra Catalunya i es promulguen els saquejos de les hisendes dels particulars catalans sense miraments; via apujada d’impostos i taxes directes i indirectes, per provocar l’ofegament de la hisenda catalana. Si el 1640 l’excusa era subsanar la fallida econòmica del regne provocada per la sagnia d’un exèrcit espanyol empantanegat en el seu Vietnam de l’època: Flandes; ara en ple 2012 l’excusa és subsanar la fallida econòmica del regne provocada per la sagnia que provoquen les comunitats autònomes; taifes jurídico-territorials creades per perllongar, en lo universal, la unidad de la quimèrica Espanya de matriu castellana. El boc expiatori de tot plegat sempre és el mateix: Catalunya. Catalunya com a gran mal espanyol, el problema catalán en diuen els més encabronats, i l’ànim d’imperial revenja ultima la proclama: “¡Cataluña pagará!”.

Així l’actual ministre econòmic espanyol, De Guindos, no té cap problema a reconèixer, en recent entrevista a l’influent rotatiu de la City de Londres, el Financial Times, que la situació de crisi serà aprofitada per fer un correctiu recentralitzador de l’Espanya autonòmica, alhora que inquisidorament culpa del gruix del problema del dèficit a les autonomies. Això, amanit amb les declaracions del gallec renegat que intenta actuar de president i que fa caldo gros amb la mentida que el 75% del dèficit espanyol correspon a les autonomies; quan la realitat és que el 75% del dèficit és del govern de l’estat, l’altre 20% pertany a les autonomies i el 5% restant als ens municipals. ¿A tota aquesta envestida, què fan les mediocres i covardes autoritats gestores de la ignomínia que ofega els catalans? Artur Mas, després de descartar la independència per davant i per darrere, ha agafat l’avió i ha aterrat a Londres per dir-li al viceprimer ministre britànic, Nick Clegg, que els catalans estem fent els deures de fa dies i el seu subaltern per a temes financers, en Mas-Colell, aixeca l’espantall del tipus marginal màxim a nivell fiscal d’Aruba i Suècia per endossar-hi Catalunya pel broc gros i fer populisme barat amb la ignorància econòmica de l’opinió pública. La pressió fiscal mitjana a Suècia és de quasi un 51%, mentre que a Catalunya i Espanya és del 37%. El  greu problema que amaguen Mas i Mas-Colell no és altre que el del PIB per càpita que abans d’impostos està en quart lloc per darrere de Madrid, Navarra i País Basc; i després passa al tretzè lloc del rànquing autonòmic a resultes de l’espoliació fiscal perpetrada per Espanya. Això és un empobriment induït en tota regla de la renda disponible de cada un dels catalans amb domicili fiscal a Catalunya.

El 1640, els joves castellans que s’allistaven als tercios els interpel·laven allà per on passaven de les Castelles: “¿Dónde váis?” I ells, ufanosos, deien: “¡A saquear el tesoro de Barcelona!”. Ara, refinadament pel sedàs democràtic, fan el mateix. Però per aquella època, els catalans teníem un prohom com Pau Claris que plantava cara a l’enemic i s’hi batia si arribava el moment, aconseguint derrotar Castella a la batalla de Montjuïc de 1641. Ara, però, amb Artur Mas i companyia l’únic que podem esperar és com  aquesta caterva botiflera vincla l’esquena, una i altra vegada, al pas dels nous tercios redoblats del segle XXI: els inspectors fiscals d'Hisenda; en la seva tasca recaptatòria per convertir Catalunya en el solar d’Espanya. Que els aires que bufen des de Glasgow ens acompanyin!