Coses que fan rodar el cap: la història del catalanisme és la d’un projecte que no seria res sense Barcelona, però la capital catalana té una relació envitricollada amb la política que posa per davant de l’eix ideològic la perspectiva nacional. D’aquí que Xavier Trias sigui el candidat del sobiranisme de centredreta sense mostrar l’estelada, per si de cas. D’aquí que alguns diguin avui que Ernest Maragall es va equivocar fa quatre anys quan, la nit en què se sentia guanyador, va amollar un discurs que subratllava massa l’independentisme de la seva llista, cosa que va donar ànims als teòrics perdedors. D’aquí també que les ambigüitats dels comuns sobre els greuges derivats del contenciós territorial no passin factura a l’alcaldessa Ada Colau.

El socialisme de l’alcalde Pasqual Maragall va encertar en la dosi i aquesta va ser una de les seves virtuts: sempre més catalanista que el PSC i sempre enfrontat al nacionalisme de Jordi Pujol. El maragallisme era un catalanisme a la mida exacta de la Barcelona complexa, diversa i contradictòria que no vol ser capital de províncies, però té por de ser capital d’Estat. El producte va funcionar perquè sintetitzava l’autoestima mesocràtica, les dèries metropolitanes, la memòria nacional, l’orgull burgès i una idea clara de futur basada en el cosmopolitisme amable i rendible que encarnaven els Jocs Olímpics. Amb l’arribada de Joan Clos, l’invent va fer fallida. El món canviava, la màgia donava pas als problemes. Tot havia perdut brillantor. Jordi Hereu va ser el gestor de les escorrialles d’aquell Camelot.

L’alcaldia de Trias va buscar debades un relat. Tot va quedar en gesticulació. Perquè Trias confon sempre discurs i actitud, i el seu gran avantatge és el seu principal defecte: el fet de no crear rebuig, el fet de caure simpàtic. Novament, en aquesta campanya, Trias menysprea el programa i el relat, en té prou amb un tarannà dialogant, educat, cordial i perfecte per aquells que volen una política que no cridi.

Quan era alcalde, els lloctinents de Trias -Antoni Vives i altres- van edificar una tecnocràcia posconvergent i eufòrica, mentre oblidaven d’on venien; tampoc van ser capaços de crear un nou guió per a la ciutat, ocupats com estaven a ser els més smart de tots els smart que es fan i es desfan. Només Joaquim Forn -que era responsable de la Seguretat- semblava actuar com un polític conscient dels límits i de la necessitat d’explicar-se, però estava massa sol.

El repte és -em sembla- endevinar quant sobiranisme pot suportar la Barcelona del 2023. Sobiranisme entès com a discurs que supera el provincianisme de les elits locals (les que van pagar l’operació Manuel Valls) i connecta amb amplis sectors de població que -independentistes o no- volen una capital europea que sigui cada cop menys dependent de les lògiques del Madrid politicofinancer. Sobiranisme que abraci, com de passada, les contradiccions de l’entorn metropolità i les integri en un conjunt més ampli, en diàleg creatiu amb el rerepaís.

És possible que una posició d’aquesta mena pugui interessar i mobilitzar uns votants que raonin més enllà del dubte Colau-sí/Colau-no? És probable que un discurs amb aquest enfocament pugui trobar espai en una campanya altament polaritzada? Què volen els barcelonins que, fa dècades, van sentir-se satisfets, interpretats i il·lusionats pel maragallisme?

Paradoxa: el futur nacional de Catalunya passa per la sort de Barcelona però Barcelona es mira en un mirall on ara Catalunya només hi surt difuminada, entelada. Les eleccions en el Cap i Casal diuen molt de la nació, per bé que la nació potser estarà massa absent de la batalla que protagonitzaran els que aspiren a la vara del batlle. Doctor Freud, feu-hi més que nosaltres.