Hi ha una imatge devastadora per a Xabi Alonso en la celebració del Barça després de guanyar la Supercopa d'Espanya. Fa gestos per ordenar el passadís del Reial Madrid als jugadors blaugrana, però Kylian Mbappé el contradiu i els futbolistes blancs marxen cap al vestidor. Era inviable que continués com a entrenador amb un vestidor que mai se l'ha cregut del tot i que no ha combregat amb unes idees que -presumptament- bevien de Pep Guardiola, malgrat que en moments importants va seguir el manual del seu altre mentor, José Mourinho. Alonso, tot i que els portaveus de Florentino Pérez el veien "reforçat" tot i la derrota per 3-2 a l'Aràbia Saudita, ja no entrenarà més el club blanc.
El president del Reial Madrid té una relació complexa amb els entrenadors que volen aportar una idea pròpia al terreny de joc. Rafa Benítez va durar només uns mesos, per exemple. La millor manera de saber si Florentino vol acabar amb algú és llegir amb atenció els diaris esportius de la capital espanyola, o bé atendre amb atenció les tertúlies més escoltades. Quan el polze es desplaça cap avall, les crítiques queden autoritzades pel mandatari blanc. Els estats d'opinió es creen en qüestió d'hores. Ja ha passat amb Vinícius -el primer a fer un pols amb Alonso, per cert, pel canvi al Madrid-Barça de Lliga-, i era qüestió de temps que l'entrenador acabés caient. Álvaro Arbeloa en serà el relleu.
L'entrenador del filial és un deixeble del pitjor Mourinho, el personatge més tòxic que va trepitjar el futbol espanyol la dècada passada. En la final de Copa del Rei que el Madrid guanya al Barça el 2011, Arbeloa és qui juga més brut i qui més protesta a l'àrbitre, dos vessants en les quals excel·lia molt més que en la qualitat individual. Va compartir equip amb Alonso, que malgrat la seva imatge volgudament sofisticada -exponent de la corbata prima i el vestit estret- sempre va ser un soldat de Mourinho. Després del Madrid va saltar al Bayern de Munic de Pep Guardiola, on va continuar col·leccionant èxits i va continuar agafant idees per fer el salt a les banquetes. A Leverkusen es va consagrar.
Al capdavant d'un equip d'autor, va signar una temporada immaculada i es va guanyar el fitxatge pel Madrid. La seva arribada anticipava bon gust, una proposta estètica que anés més enllà del tàndem porter-davanter que sempre ha explicat la història dels èxits del club blanc. Un objectiu ambiciós, especialment per un equip que des de la retirada de Toni Kroos i l'adeu de Luka Modrić ha perdut l'equilibri. Una política de fitxatges -cosa de Florentino, intervencionista com pocs- erràtica i la contestació dels jugadors, en alguns casos de manera pública, feien inviable que Alonso continués. Ara bé: el clau al seu taüt no l'ha posat el vestidor, i pràcticament ni el president. Ha estat el Barça.
Tenia raó Thierry Henry quan, fa uns mesos, deia que tothom té por al Madrid, però que qui tem el Madrid és el club blaugrana. Fa unes dècades, si a algun aficionat barcelonista se li explica que l'equip ha guanyat tres finals consecutives contra l'etern rival, la reacció hauria estat un atac de riure. No és cap bajanada pensar que, si el Madrid ha guanyat tantes Champions en l'última dècada, és perquè mai s'ha topat amb el Barça en les rondes finals. Esgotada la bala d'Alonso, que en els últims partits ha estat més inspirat per Mourinho que per Guardiola, Florentino torna a una fórmula primària i renuncia a deixar un llegat futbolístic que transcendeixi els títols. I això sempre és d'agrair.