Tenim un país tan revolucionat que, fins i tot, el temps està de boig. En menys d’una setmana, vam veure de tot: neu, pluja, sol, núvols, boira... de temperatures gèlides a un cap de setmana gairebé primaveral. Deu ser per allò que en diuen el canvi climàtic. I com ens agrada veure com neva! 

Mirar per la finestra, veure aquell cel de neu i, al cap d’unes hores, comencen a caure les primeres volves. Va a més, te’n vas cap al llit i gairebé com si fos la nit de Reis et lleves abans per comprovar si hi ha més d’un pam. I ara què? Què hem de fer? Fem festa avui? No! Amb el jeep de l’avi cap al col·le, com si res, però no serà un dia normal. Els nens que vénen de fora de Vic, que en són uns quants, es quedaran a casa, així que no farem classe normal i tocarà jugar amb la neu i intentar dibuixar el dia. Sí, dic intentar perquè un mai ha tingut la mà trencada per les arts plàstiques i, a l’Escorial, quan nevava, anàvem a una aula amb vistes a tot el pati i vinga a fer dibuixos, o a intentar-ho... I així passaven els dies de neu quan era petit, i en recordo uns quants! Cada any o cada dos o tres queia alguna nevada considerable.

Ara, sempre penso en aquests moments quan neva i em pregunto: llavors ja existien plans Neucat? Les escoles com comunicaven als pares si es feia classe normal o no? Com sabíem quasi a l’instant si hi havia una carretera tallada, si el tren no funcionava –quasi segur que no– o si mig país estava a les fosques? Com era la vida sense Twitter i WhatsApp? Ah, esclar, la ràdio! LA RÀDIO amb majúscules, que es converteix en imprescindible en dies com aquest.

Precisament, gràcies a la ràdio, fa una setmana vaig sentir uns testimonis que em van deixar glaçat, i mai millor dir. Deu hores per anar de Manresa a Vic. Deu hores per un recorregut de poc més de mitja hora. Desenes de conductors van haver de fer nit al cotxe per culpa d’un camió entravessat. Era el dia abans de la prohibició generalitzada, però a Osona ja n’havia caigut una de bona! Deu hores al cotxe, passant fred, matant el temps com podien i escoltant la ràdio. Un dels atrapats explicava que ningú els donava explicacions, que un mosso els havia dit que no sabia què passava... i van arribar a passar hores i hores abans no es va retirar el camió i van passar les llevaneus. 

Entenc la indignació de tots ells per la situació i per la falta de respostes. Però, per sort, va ser anecdòtic per dos-tres dies de neu. L’endemà es van prendre mesures excepcionals i es va evitar un col·lapse més gran. Hi ha qui diu que vetar els camions va ser exagerat. Són els mateixos que, si no s’hagués fet res, s’haurien queixat davant un caos monumental. Ja se sap, mai neva a gust de tothom, però almenys per un cop sembla que es comencen a gestionar bé situacions complicades en un país que no està acostumat a neu a cotes baixes.

Ara ja pot venir la propera nevada perquè ja les sabem gestionar. A més, aquestes imatges de postal ens agraden i almenys per uns dies veiem les coses una mica més clares. De la tempesta política sembla que tindrem temps de parlar-ne.