Les eleccions les ha guanyat CiU i dobla el segon en escons. El PSC, que ha perdut vuit diputats i ha quedat desplaçat a ser a tercera força i –la segona entre les esquerres-, defuig cap autocrítica, no convoca un lògic congrés extraordinari i es fixa només en la davallada del guanyador en termes gairebé humiliants.

CiU ha obtingut aquests cinquanta diputats després d’una legislatura plena de mesures impopulars, de les que en la majoria de països envien el partit de govern directament a l’oposició. La força que més diputats guanya és ERC, amb un missatge independentista més arrelat i nítid que CiU. I alguns ens volen fer creure que la davallada de CiU es deu a haver evolucionat cap a un sobiranisme explícit. Potser el que haurien d’avaluar rigorosament són els efectes de les aportacions de Duran i Lleida abans i durant la campanya. Potser encara sort de presentar una alternativa il·lusionant i convincent, sense la qual ara no haurien de buscar suports però per motius oposats a la majoria “excepcional” que pretenien.

La pèrdua de diputats del PSC es compensa en part amb sis diputats més de Ciudadanos. Amb l’enorme patrimoni polític de nou diputats –celebrats com una grossa de Nadal-, aquesta força centralista determina que els catalans no volem la independència i demanen la dimissió de Mas pel fracàs del seu projecte polític. L’endemà, ja parlen de moció de censura d’un president que no serà nomenat fins d’aquí unes setmanes. Segurament, els fa l’estratègia comunicativa el seu avalador mediàtic Carlos (Yoyas) Navarro.

L’any 2010, el programa electoral de CiU no parlava d’independència ni la consulta d’autodeterminació. El de ICV tampoc. Només els deu diputats d’ERC i els quatre de SI 
–durant dos o tres dies quatre, tres més un després- arribaven al Parlament obligats amb els seus electors a treballar per la independència. És a dir, 14 diputats.

El 2012, el president Mas convoca eleccions perquè la sacsejada que va representar la manifestació de l’11 de setembre obligava a saber exactament quin suport popular té la realització d’una consulta d’autodeterminació. Una acció de qualitat democràtica indiscutible, perquè la possible decisió parlamentària d’impulsar un procés d’autodeterminació comptaria indiscutiblement amb la legitimitat del mandat popular i no seria una llicència dels partits al marge dels programes sotmesos a votació, a l’estil PP, per entendre’ns.

Se celebren les eleccions. Per primera vegada, el partit que ha guanyat totes les eleccions al Parlament de Catalunya es presenta amb programa independentista i guanya de nou, amb tants diputats com la suma de les forces que s’oposen a l’autodeterminació de Catalunya. ERC esdevé la segona força amb els resultats que ja hem comentat. ICV també incorpora el dret a decidir al programa i incrementa vots i diputats, fins a 13. I entren les CUP, formació de la que crec que no cal aclarir res. Així que en aquest nou Parlament, es passarà de 14 a 87 diputats favorables a l’autodeterminació de Catalunya. Fins i tot la tercera força, el decadent PSC, reconeix el dret dels catalans a formar la nostra pròpia comunitat política, tot i que amb evidents poques ganes que mai s’arribi a exercir perquè ho condiciona a una il·lusòria reforma constitucional.

Malgrat la composició d’aquest nou Parlament, Alícia Sánchez-Camacho ens diu que l’independentisme ha perdut suport i commina a Mas a “acceptar la realitat” i renunciar a cap mena de referèndum o consulta. I això que en aquestes eleccions hi ha hagut una participació molt alta, suficient per saber on estem, de manera que finalment s’ha mesurat en vots la “majoria silenciosa” de la que ella sempre es proclamava representant, una “Catalunya real” que després de les eleccions sembla més aviat ectoplasmàtica. Collboni apel·la al sentit comú (!) i la premsa espanyola dóna per assimilada Catalunya, o fins i tot es vanta d’haver participat activament i amb males arts en la culminació del procés colonitzador, com va fer el demòcrata Pedro J. Simultàniament alguns dels més prestigiosos mitjans internacionals parlen de clara victòria i fins i tot de radicalització del secessionisme a Catalunya.

La normal i indissimulable decepció dels convergents i gairebé tots els membres d’Unió es confon amb la derrota de la idea que defensen, just quan aquest projecte és validat per la voluntat popular de manera més explicita i clara que mai en tres-cents anys de ballar-la amb l’espanyolitat forçosa. El més alarmant és que reputats analistes polítics, tertulians, intel·lectuals més o menys orgànics de la ceba, editorialistes i líders d’opinió de tota mena partidaris de la majoria absoluta per a Mas, també s’afegeixen a transmetre sensació de derrota del projecte i no del partit. També hi ha qui tem nits de ganivets llargs a les sales de juntes de CiU i de conspiracions a l’ombra a contra Mas. A l’ombra de Duran, esclar.

I tot això, per què? Potser hem d’acceptar que els nostres partits i es interessos de les seves maquinàries, el Parlament de Catalunya, o els polítics catalans i els seus discursos tacticistes són incompatibles amb una àgil materialització de les ordres que els ciutadans els consignem a les urnes, o fins i tot un punt final frustrant de les aspiracions populars.  

Seria greu. I absurd. Potser un ridícul internacional de la nostra classe política i com a societat. Després de generar tanta expectació als mitjans de tot el món i de molt importunar amb conflictes surrealistes les institucions europees, l’independentisme guanya unes eleccions per primera vegada a la història i just llavors decidim que és inviable o s’ha d’ajornar. Ens prendran per un poble ximple, incapacitat per l’emancipació. Ens hem espantat en comptes d’estar celebrant el fet històric que tindrem per primera vegada un Parlament del que podem dir amb tota legitimitat que és de clara majoria independentista, sense incògnites polítiques, “Catalunyes reals” i “majories silencioses” que valguin. Som pusil·lànimes o tenim algunes raons per desconfiar?