Un informe recent de Medietilsynet (l’autoritat noruega dels mitjans) revela que un 15% dels enquestats (per una mostra de 1.000 persones) comparteix notícies a través de les xarxes socials que saben o sospiten que són falses. Un 55% reconeix haver llegit informació poc exacta almenys una vegada a la setmana; i només un 26% accepta que tenen tota la responsabilitat a l'hora de difondre informació poc contrastada. 

L’estudi noruec sorgeix d’una preocupació generalitzada per les fake news (o notícies falses) a Europa i que va molt lligat al concepte de postveritat. Un altre informe, aquest de l’Associació de Mitjans Suecs, dona resultats similars quant a la difusió. I afegeix: “Vuit de cada deu enquestats consideren que la responsabilitat màxima ha de recaure en els mitjans de comunicació. Un terç no estan segurs de la seva pròpia capacitat de detectar una notícia falsa”. I als Estats Units, el Pew Research Centre ja va reconèixer l'any passat la preocupació entre els nord-americans per la propagació de les notícies falses. "Un 23% dels enquestats admeten haver-les compartit, sabent o no que eren poc verídiques".   

Aquesta setmana el Sense Ficció de TV3 ha tornat a posar sobre la taula el concepte de postveritat amb el documental Veritats de mentida" És un bon repàs per recordar algunes de les mentides de líders mundials que el temps ha demostrat insostenibles, s'aborda la qüestió de l’augment de la desconfiança en el discurs polític, de la falta de credibilitat en els mitjans de comunicació, de les trampes de la tecnologia, però també s'apel·la a la responsabilitat individual per no esbombar-les a la babalà les fake news. 

Com escrivia fa uns mesos, davant d'aquesta opacitat només podem avançar si en prenem consciència i assumim tres responsabilitats: la tecnològica (perseguir la transparència en els algoritmes que controlen les xarxes socials i que decideixen què llegim); la dels emissors d’informació, especialment governs i mitjans de comunicació (posar més èmfasi en la verificació); i la individual, aturant-nos uns minuts a reflexionar si allò que ens sembla insòlit pot ser cert. I, en cas de dubte, no reenviar-ho a l’univers digital.

La part tecnològica costarà de regular perquè les grans corporacions com Facebook s’hi neguen per ara. Però per la banda dels mitjans ja fa temps que s'experimenta amb el fact-checking des de diaris com el Washington Post o publicacions com Politifact, per verificar les paraules de destacats polítics i presidents. En molt pocs mesos, Trump s'ha guanyat bona part dels Pinotxos (la manera com designen el grau de veritat o falsedat) del prestigiós diari. I els termòmetres de temperatura de Politifact han fet que molts polítics es cremin quan una frase pronunciada s’allunya completament de la realitat.

CrossCheck és una agrupació de més de vint mitjans francesos disposats a delatar les notícies falses, els rumors i les intoxicacions informatives sobretot en campanyes electorals. Durant les passades eleccions han estat una peça clau per detectar la brossa informativa procedent, especialment, de les xarxes socials. I d’aquí a unes setmanes s’estrenarà a Noruega Faktisk. De nou, la unió de diferents mitjans audiovisuals i online, molts d’ells competidors, que han invertir per desenvolupar una eina tecnològica que confirmi la informació que arriba als lectors i faci recuperar la confiança. Caldrien iniciatives semblants a Catalunya. 

Perquè en el fons parlem de confiança, de ser capaços de diferenciar entre les pàgines que enverinen de les que aporten informació i coneixement. I no és fàcil, ni tothom té l'habilitat de fer-ho. Com diu una campanya del The New York Times: "Vivim en un món ple de soroll. La veritat és difícil de trobar, però ara és més necessària que mai". I aquí torno al Sense Ficció perquè planteja una pregunta clau: "Com consumim informació? Tenim alguna responsabilitat?". La resposta: "Pensar abans de clicar".

Concedir credibilitat a qualsevol informació o invertir uns minuts a valorar el titular sensacionalista i el contingut insòlit que rebem? Preguntar-nos si pot ser cert el que aquell polític ha dit, o si és creïble la fotografia que aparentment denuncia uns fets ocorreguts a l’altre extrem del món encara que no tinguem evidències ni context. En definitiva, decidir si des de la nostra parcel·la individual contribuïm a desinformar o a enfortir la societat democràticament des de la valoració i el coneixement.