Feia set anys que un president de la Generalitat no es reunia a Brussel·les amb comissaris europeus i aquest dijous Pere Aragonès ha trencat el gel després d'haver mantingut contactes més o menys formals a Barcelona amb Ursula von der Leyen i dos comissaris més durant el seu mandat. La pressió del potent (i determinat des que Mariano Rajoy va fer cas a José Manuel García-Margallo) aparell diplomàtic espanyol havia convertit els independentistes catalans en una mena de pàries a ulls de les institucions europees. Llevat del Parlament Europeu, aquestes representen els estats membres de la UE i no els seus ciutadans.

Els principals estats de la Unió i de la resta del món també han evitat en els darrers anys exhibir qualsevol complicitat –si més no públicament– amb el Govern i els seus líders. A molt estirar alguna apel·lació més o menys difusa al diàleg, però la defensa de la unitat d'Espanya i del seu ordre constitucional i assumir el conflicte català com un afer intern han estat i estan a l’ordre del dia. També per part d'Israel, per cert, encara que hi hagi qui faci volar coloms confonent l'anhel i la realitat. Espanya és, agradi o no al lector, un estat important de la UE, on socialistes i populars, les dues grans famílies polítiques del continent, s'alternen al poder, i forma part de l'OTAN i la seva estructura militar, una organització defensiva que la guerra d'Ucraïna ha reforçat militarment i políticament. És un soci ben situat i homologat als dos clubs d'estats més estables del planeta.

La carpeta catalana va ser rellevant el 2017, i fins i tot hi va haver temptatives de mediació per resoldre un problema que amenaçava de desestabilitzar un estat clau per la bona salut de l'euro, però mai va ser vista amb simpatia. Escric tot això perquè quedi clar quin és el context, quines són les coordenades en les que es mouen les institucions catalanes quan interpel·len els estats o les entitats supraestatals i intenten anar més enllà de la premsa internacional, les minories polítiques amigues, els entorns acadèmics o l'àmbit de les ONG i els drets humans, que han estat més receptius i han emès posicionaments rellevants en assumptes com la falta de garanties jurídiques. Uns posicionaments que, ben segur, han ajudat el relat sobiranista a obrir-se pas i han encaixat en algunes decisions de la justícia europea.  
  
Ara, a Europa, la situació s'ha estovat una mica. La tensió entre Catalunya i l'Estat ha baixat, el president i el seu equip han treballat per recuperar interlocució i les coses són una mica més amables a Brussel·les. Hi ha una certa normalització de la relació entre governs malgrat que la taula de diàleg no dona els fruits esperats d'acord amb el que va ser acordada: la repressió judicial no s'ha aturat i el govern espanyol ni fa una proposta ni atén la demanda d'autodeterminació que, amb diferents accents i intensitat, formula una majoria àmplia a Catalunya. Una proposta, la del dret a decidir, a la que encara no se n'ha contraposat cap altra amb més entitat. Però es dialoga a Madrid i es dialoga a Catalunya –malgrat que no s'avança tot i que ningú recula en els seus objectius– i, per tant, es dialoga també a Brussel·les.  

El comissari Reynders, un dels pesos pesants de la Comissió, ha escoltat Aragonès, que té el dubtós honor de ser víctima del Catalangate, l'escàndol d'espionatge a dirigents independentistes promogut des dels aparells de l'Estat. El liberal belga, que també s'ha interessat per la sentència del 25% de castellà a l'escola que el Govern no aplica, no pot dir que no sap el que hi ha. Però no passarà d'aquí. Reynders fa mesos que pressiona, personalment i a través de diverses instàncies, al govern espanyol i al PSOE i al PP perquè desbloquegin la renovació del Consell General del Poder Judicial, que fa quatre anys que està bloquejada. No se n'ha sortit i això no ha tingut cost per Espanya, més enllà de l'amonestació pública o de baixar posicions en rànquings de qualitat democràtica com el de The Economist.

No cal esperar-ne res de Brussel·les. A les platges i les aigües d'Europa hi han mort immigrants, alguns dels seus estats membres persegueixen el col·lectiu LGTBIQ+ o les dones que volen avortar i altres ataquen de forma grollera la separació de poders. El projecte europeu és suggeridor, necessari i font de cohesió i progrés, però també és un vedat d'estats que miren de no trepitjar-se la mànega. N'hi ha 26 que semblen disposats a mirar cap a una altra banda mentre Espanya espia a qui n'amenaça la integritat territorial.

Ni obligaran a investigar el Catalangate als jutjats o al Congrés ni forçaran la desclassificació de documents secrets que va oferir el govern espanyol per intentar suavitzar la tensió amb ERC en el cas que ho reclamés la justícia. I menys encara hi haurà sancions o exigència d'assumpció de responsabilitats polítiques. Ja ningú pot sostenir allò que "Europa no ho permetrà" que va fer fortuna en la retòrica del procés entre 2012 i 2017, però el president Aragonès té l'obligació de fer-se escoltar. Ha de procurar que tots els actors internacionals coneguin de primera mà quina és la situació, encara que sigui legítim pensar que servirà de poc.