L’entrevista del passat diumenge que TV3 va fer al president i al vicepresident de la Generalitat va obtenir un 537.000 espectadors d’audiència. Números bons o dolents? Això no és rellevant. La força és la imatge de dos líders polítics que enlloc de treure’s el fetge a ganivetades contesten plegats una entrevista, i dient les mateixes coses. La imatge havia estat també diumenge al matí a Montjuïc, amb les retornades quatre columnes de Puig i Cadafalch de teló, amb Pep Guardiola i amb tothom que havia d’estar allà, incloent Jordi Borja. Comencem a saber qui som tots. És com quan vas pel poble i saps qui està a cada bar a l’hora de fer el vermut o d’anar a veure el futbol. Recordeu que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Fa poc algú del Govern de la Generalitat -d’allò del govern dels millors- recordava que el president Charles De Gaulle deia que el seu era un país difícil de governar perquè tenia 246 tipus de formatges diferents. La gestió de la diversitat i aquestes mandangues. Catalunya és un país de nyerros i cadells, seny i rauxa, de carlins i liberals, dos jueus i tres sinagogues. Sí, no hi ha qui ens entengui, un país amb consciència nacional però amb poc sentit d’estat (fins el moment). Però l’altre dia Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van fer el que havien de fer: superar les pròpies trinxeres i de bracet dir al món que estem tots junts en això de tenir un Estat.

L’oposició, rabiosa amb qualsevol èxit de la majoria independentista, va criticar l’entrevista (la imatge d’unitat, vaja) i deien que només va faltar que president i vicepresident es fessin un petó. Que hi havia molt de sucre. Potser sí, però paga la pena. Com deia el president Mas: en moments excepcionals, mesures excepcionals. Ara tomba i ara gira. Tot el que calgui per assolir l’objectiu. Maquiavèlic? Tant de bo. Només ser coherent amb un mateix i amb el que vas anunciar als teus votants. Política de la bona, de la bàsica, de la de veritat, de la única que val.

Ara a tothom li comença a passar la mandra amb el procés. Molts vivien còmodes amb allò de que bé, ja veurem si es fa el referèndum i tal dia farà un any. Ara ja hi ha molts que miren si l’1 d’octubre hi ha pont i així no anar votar. Es veu que fa mandra, molta. Es veu que tot costa molt o que al final això de votar ja ens portarà problemes. És moment de prendre alguna responsabilitat. Si la teva companyia et falla un cop i un altre, oi que et canviaràs? Doncs sense entrar en massa filosofia això és el que passa amb Espanya. Però no als independentistes, si no a tots: des d’Alcanar a Tregurà de Dalt i des d’Aitona a Castelldefels. Va, poca son, i si cal ens fem tots un petó, de cine i sobre la cadira.