Hi ha aquesta petició de Junts per Catalunya que si el 21 de desembre la seva llista quedés en segon lloc i al darrere d’ERC, aquesta força permeti restituir el Govern tal i com era abans del 27 d’octubre, és a dir, amb Carles Puigdemont reafirmat com a president encara que no guanyi. És una demanda que se sustenta en una idea de la justícia poètica i en la rebel·lia davant de l’article 155, però és possible que estiguem davant d’una nova mostra en què el sentimentalisme s’imposa al sentit de la realitat.

La proposta té un suport emocional molt potent, però pot cridar l’atenció que un moviment, l’independentisme, que ha posat sempre les urnes en el centre del paisatge, llenci ara el missatge que el resultat d’unes eleccions és irrellevant. A veure, el cessament del president Puigdemont ha estat dolorós, humiliant, però en democràcia, i diria que a la vida en general, la darrera imatge, la més fresca, és la vigent, perquè és la que millor representa la realitat. Per molt injust que pugui arribar a semblar. Les eleccions del 21-D seran imposades o il·legítimes, però tothom les ha acatat, i a partir d’aquí, el seu resultat substituirà forçosament el de les anteriors. I més encara en un estat de les coses tan delicat i canviant com el d’aquestes setmanes, en què mai no hi haurà una idea millor que prendre com a mesura la foto més recent per interpretar en quin punt exacte es troba el  país.

D’altra banda, i això ja suposant que els electors així ho determinessin, gosaria dir que un bloc independentista encapçalat finalment per ERC podria donar més joc, seria menys monolític i més permeable, i podria estar en una millor disposició d’obrir l’espectre de l’entesa més enllà del trauma del 27-O i del mateix perímetre del procés que no pas amb una plataforma, Junts per Catalunya, personalista, conjuntural, sense contorns ideològics definits i associada a la bonica però allunyada ciutat de Brussel·les. També cal considerar la possibilitat que del 21-D surti un resultat que no serveixi per a res, perquè cap suma sigui possible i s’hagin de repetir les eleccions. Sigui com sigui, hi ha lideratges encaminats a allargassar el punt mort on som i d’altres que no. 

Però, en fi, el procés d’aquests anys ha estat ric en sentimentalisme, i pel que sembla, el post-procés ho continua sent. La manifestació de Brussel·les, imponent d’altra banda, n’ha estat un nou exemple. Així que potser el destí de la Catalunya independentista és el buscar un escalf etern, una gratificació emocional, en les victòries morals.

I voldria afegir, perquè si no ho dic rebento, i a risc de pertorbar la pau del món independentista de portes endins, res més lluny del meu ànim, que no deixa de meravellar-me, fins el punt de l’admiració, l’habilitat extrema del món convergent, o post-convergent, per mirar d’establir les coses de tal manera que una victòria d’ERC sigui sempre impossible, ja sigui per assimilació i anul·lació (Junts pel Sí) com per un cert xantatge moral. Amics, potser ja és hora de deixar-ho estar i que guanyi, i intenti governar, qui vulguin els catalans, no creieu?