La investidura de Pedro Sánchez i la posterior formació del govern de coalició del PSOE amb Unides Podem han anat acompanyades d'un debat encès a l'independentisme sobre la capacitat de compliment del líder socialista. El debat és pertinent si ens remetem a la trajectòria de Sánchez, plena de giragonses discursives i aliances tàctiques pensant en l'objectiu últim de conservar el poder, interessos que en ocasions han xocat amb la recerca de solucions al conflicte polític català. Cal tenir present que la presó i l'exili no han desaparegut, elements que fan més complicades les negociacions, que per essència impliquen estar disposat a cedir. Sánchez no s'hauria de sorprendre que es dubti de la seva paraula, però té tota la legitimitat per defensar l'obertura d'una nova etapa de diàleg amb nous companys de viatge. Ara li pertoca fer-se creïble.

I aquest és el fons de la qüestió, si el primer govern de coalició de les últimes quatre dècades a Espanya serà capaç de negociar i cedir per començar a resoldre el plet català. És imprescindible puntualitzar, prèviament, que el més probable és que un conflicte amb ferides tan tendres no trobi una desembocadura efectiva en aquesta legislatura. En aquest mandat haurien d'avançar les converses per trobar un punt de trobada, en forma d'acord polític, però el conflicte necessita una votació concloent en forma de referèndum. Ara mateix és aventurat pronosticar que aquesta votació, la més esperada, es produirà en el curt termini, amb Sánchez comptant els vots dels partits petits per salvar les votacions al Congrés, els presos polítics complint condemna i l'independentisme pendent de definir la nova etapa. El mateix Govern ja ha obert la porta a eleccions catalanes aquest mateix 2020, una discussió madurada a l'executiu des de fa temps, tal com va avançar la setmana passada NacióDigital.

En què ha de complir el PSOE en la negociació que s'ha d'obrir entre governs? El primer missatge ha de dotar de validesa la mesa de diàleg. S'ha de convocar sense demores -un cop Sánchez s'hagi reunit amb Torra- i les dues parts han de percebre que és una eina productiva. Si s'encalla en l'arrencada, les relacions embarrancaran. Que avanci és responsabilitat de tothom, també d'ERC i Junts per Catalunya (JxCat), que va desmarcar-se de la mesa quan els republicans van rubricar l'acord.

Des del primer moment, les dues parts de la negociació van pactar la llibertat per presentar propostes polítiques de màxims. Per tant, l'autodeterminació i l'amnistia, defensada en la taula de treball independentista d'aquest dimecres, hi tenen cabuda. No és estrany que Sánchez s'hagi referit aquesta setmana al marc constitucional per ubicar-hi la solució. La Constitució no surt al document pactat pel PSOE i ERC, cert. Tampoc hi apareix l'autodeterminació, perquè es va pactar el continent de la negociació, no el contingut. No hi haurà acord en el futur, doncs, sense cintura. I ja sabem que només es consultarà la ciutadania sobre els acords.

El diàleg haurà de transitar en un context advers, amb la dreta espanyola denunciant concessions als independentistes i recorrent als tribunals. També haurà d'anar acompanyat d'altres moviments del govern espanyol. I aquest és el segon gran compromís del PSOE: la desjudicialització del procés. Les últimes dates han evidenciat que la justícia, autoritzada en el seu moment per pilotar la resposta a l'independentisme, porta velocitat de creuer. La Junta Electoral Central (JEC) i el Tribunal Suprem han pres decisions controvertides que han tingut reverberacions en la vida política. Al PSOE no se li exigeix trencar la separació de poders, simplement actuar on hi té potestat. L'Advocacia de l'Estat, que depèn jeràrquicament del govern espanyol, pot actuar en les qualificacions finals del judici a Josep Lluís Trapero, que arrenca la setmana que ve. Un altre exemple: els eurodiputats socialistes poden actuar en conseqüència en el debat i votació del suplicatori a Carles Puigdemont i Toni Comín al Parlament Europeu.
 
L'independentisme pot ajudar a fer de Sánchez un interlocutor productiu. Pablo Iglesias hauria de jugar un paper en aquesta relació. Però, per ser exigent, ERC hauria de deixar de repetir que el socialista era l'únic president espanyol possible, perquè li posa una catifa que encara no ha demostrat merèixer. I JxCat s'hauria de comprometre a actuar amb més empatia que boicot a la mesa de diàleg. Potser és demanar massa, sabent que Sánchez sempre ha prioritzat conservar la Moncloa i que a Catalunya encetem un altre any electoral. Però no es tractava de buscar solucions des de la política?