Pinten bastos. El mes d’agost no serà tranquil amb tot el que està passant; tampoc per als governants confusos que diuen saber on van, i cada vegada és més clar que l’únic que saben és on aniran de vacances. Estem veient com Europa demana al president Rajoy una genuflexió política, si vol obtenir del Banc Central l’ajuda que necessita Espanya com l’aire que respirem els pobres mortals espectadors de la massacre. Encara que a curt termini, això suposi una victòria per a Alemanya, a la llarga no és més que la constatació del greu fracàs que ha significat fins ara la Unió Europea. Imaginada fa més de mig segle sobre la base d’una profunda consciència del que érem, avui, repeteixo, sols saben del cert els seus responsable, d’un destí, sigui Galícia, els Dolomites o el mar Egeu.

A banda i banda de l’Ebre, les decisions que prengui Rajoy ens afecten. Fidel al seu tarannà fins i tot quan el món que l’envolta es desmanega, no les acaba mai de prendre, però ens afecten. Ell, com a bon comandament intermedi, ha decidit dir als seus superiors que la culpa és dels de sota, i que si ell s’agenolla, primer farà agenollar-los a ells. Traduït en paraules tècniques, l’operació es diu “darrera reunió del Consell de Política Fiscal i Financera”. Resultat, “peperos” submisos, dos un xic revoltats, una desapareguda en combat i un desertor “avant la lettre”, català, conseller i economista per a més senyes.
 
Sigui guió o reacció intuïtiva, i malgrat les crítiques dels que pensen que el culpable de la crisi es diu Jordi Pujol, el govern de Mas la va encertar no assistint a la reunió del consell on el ministre Montoro pensava escenificar la genuflexió autonòmica. Tanmateix, fora bo que cap mitjà advers pogués dir que Catalunya s’estova en les aigües de la il·liquiditat . I hores d’ara ja és igual si Mas tenia o no raó en iniciar la reivindicació econòmica mitjançant un instrument inacceptable econòmicament i políticament per a Rajoy. El president Mas ha aconseguit una opinió pública favorable a la seva Arcàdia feliç del pacte fiscal, una frase que amaga no sabem exactament quina exigència per molts acords parlamentaris que n’hagi arrossegat. Fins i tot, si les coses continuen així, forces econòmiques i mediàtiques originàriament refractàries li seran favorables (en tindrem l’indici quan Duran i Lleida ho assumeixi).

Ara cal que, quan li neguin, quedi clar que no es vendrà pel plat de llenties de les nòmines immediates, i que sigui capaç de fer algun gest simbòlic de què li va molt més que les properes eleccions en la jugada. No serà fàcil, ni qui el recolzi es trobarà un camí planer, però és la Ítaca de voler substituir el segon tripartit en la governança de Catalunya, i sobretot, és aquest el preu que ha de pagar pel canvi històric que, en la seva terminologia, està iniciant el país.