Si pensem políticament, ens cal fer la següent pregunta: què hi guanyen el president Torra, el Govern, els partits que l'integren i el moviment independentista en general amb referències al cas d'Eslovènia? És la pregunta que toca fer i que toca respondre en cas que siguem adults i no acceptem que tota la responsabilitat del merder és d'altri. Repeteixo: posar Eslovènia damunt la taula ens apropa o ens allunya de l'objectiu d'esdevenir una nació independent? Pensar políticament, quines coses, oi!

Sembla que per fer política caldria pensar políticament, això és calcular les conseqüències de tot el que diem i fem, i tenir present també els guanys i els costos de les nostres paraules i accions. Una cosa elemental. Si l'assumpte no fos tan seriós, faríem un acudit fàcil: algú va escriure Eslovènia en el discurs presidencial però, en realitat, pensava en Eslovàquia i en el divorci pacífic de txecs i eslovacs l'any 1993, un exemple que encaixa millor en les maneres de l'independentisme català i que estalvia haver de donar explicacions sobre guerres i morts. Quan has de donar moltes explicacions per evitar que l'adversari et manipuli, és que has agafat un exemple dolent; això ho sap qualsevol escriptor de discursos que pensi una mica, encara que no pensi políticament.

Hi ha algú que pensi políticament al voltant del president Torra? M'ho demano de debò, perquè l'encadenament de situacions errònies, absurdes i polèmiques és molt preocupant. Els vigilants de l'ortodòxia oficial s'han dedicat a intentar salvar la cara del president tot desplaçant el debat al terreny de la interpretació periodística, suggerint una mena de conspiració mediàtica, com si evocar Eslovènia fos innocu. Cadascú s'enganya com pot i com vol, però resulta simptomàtic que moltes i diverses veus dins del món sobiranista hagin coincidit a considerar que Torra va vessar-la. En aquest sentit, em va semblar d'una gran elegància la manera com el professor Joan B. Culla va expressar-se preguntat sobre l'assumpte per Mònica Terribas: va dir que ell té ganes de passejar-se per la plaça de Sant Jaume com un home anunci amb un cartell que reclami silenci als que governen el país. En sentir-lo, vaig aplaudir i vaig somriure. Faria bé el president Torra d'escoltar Culla i altres, i no només els que li riuen totes les gràcies.

Tornem al problema. Per més que hi rumio no veig cap lògica al fet d'esmentar la via eslovena com a inspiració per als catalans d'avui, cosa que va fer el president des de Brussel·les i que va recollir el compte oficial de Twitter del Govern. És més, l'èxit diplomàtic de la seva visita a Ljubljana -un bon gol a la porta del ministre Borrell- ha quedat tapat ràpidament per la polèmica que ha provocat aquest discurs posterior. Com també està tapant la vaga de fam de quatre dels presos independentistes, la qual cosa encara és més inexplicable, per no dir més estúpida. Tampoc s'acaba d'entendre que s'hagi presentat oficialment el Consell de la República en aquest moment, quan tocaria posar tots els focus sobre els vaguistes de fam. I tampoc és comprensible -si continuem pensant políticament- que alguns càrrecs oficials de primer nivell -com el president mateix- s'apuntin a dejunis que, en comptes de subratllar la vaga de fam, tendeixen a banalitzar-la, i a desdibuixar-ne el sentit profund.

Tot plegat no respon a cap lògica política. Perquè no em consta que el president Torra tingui un full de ruta eslovè damunt la taula. Tot plegat és el resultat de la concurrència improvisada, desordenada i atzarosa de diverses iniciatives que, provinents d'actors no sempre ben ubicats, alimenten la confusió i el soroll, quan no és que provoquen efectes contraris dels que suposadament es buscaven. Cadascú l'enfila per on vol, i tal dia farà un any.

No és només la manca d'una estratègia compartida el que fa que l'independentisme no acabi d'aterrar en les noves coordenades i pugui refer el projecte. És un problema previ i més greu: el pes que han assolit en alguns àmbits de responsabilitat les actituds antipolítiques, reactives, irracionals i basades en la mera pulsió emocional. Tot comença i acaba en una gestualitat d'autoconsum, autosatisfeta, cada dia és la promesa d'un "ara o mai". Els que no pensen políticament no veuen ni volen veure la complexitat inherent a qualsevol missió política, i això no té res a veure amb provenir de l'activisme; això té a veure amb saber el lloc que ocupes i amb tenir sentit institucional. Max Weber va avisar-nos que la tasca política és "foradar fustes dures amb passió i encert". Passió filtrada pel pensament estratègic. Paciència i administració de les forces. Consciència dels límits.

En privat, són diversos els dirigents independentistes que admeten que cal fer alguna cosa. En públic, silenci. Som a l'espera del proper episodi, del proper autogol servit en safata als poders de l'Estat per aquells que es consideren plasmació pura de la fermesa.